L’impacte de l’escalada en la vegetació de penya-segats calcaris (Ecologia mediterrània, 31/2017)

A “Homo montserratinus”, film produït per Sa Muntanya Filmets, hom contrasta l’escalada clàssica amb l’escalada comercial en el context del Massís de Montserrat, a través de veus que hi han escalat en les darreres dècades. Les parets verticals, gràcies a l’escalada, han esdevingut accessibles per l’home. A “Homo montserratinus” hom s’ocupa especialment de l’impacte d’aquesta evolució en les pròpies nocions dels escaladors, i no pas tant de l’impacte purament ambiental. De fet, sobre l’impacte en les comunitats vegetals dels penya-segats no hi ha gaire dades. Per cobrir aquesta absència, un grup d’investigadors del Departamento de Botánica de la Universidad de Granada, liderat per Juan Lorite, han investigat aquest impacte en tres llocs d’escalada de la Serralada Bètica. Amb les seves dades, publicades a la revista PLoS One, proposen un protocol de gestió per avaluar les rutes d’escalada i el seu disseny.

Juan Lorite Moreno

Intensitat d’escalada i coberta, riquesa i composició de la vegetació dels penya-segats

Juan Lorite Moreno, professor de Botànica a la Universidad de Granada, fa recerca en conservació de la flora i en la restauració de la vegetació en espais degradats.

Del mateix Departament de Botànica, són Fabio Serrano Osorio, Adrián Lorenzo Balboa, Eva María Cañadas Sánchez, Miguel Ballesteros Jiménez i Julio Peñas de Giles. Integren el Laboratorio de Conservación Vegetal.

Aquesta recerca sobre l’impacte de l’escalada en les comunitats vegetals fou concebuda per Juan Lorite i Julio Peñas, que en dissenyaren la metodologia, juntament amb Eva Cañadas i Miguel Ballesteros. Lorite, Serrano i Lorenzo participaren en l’obtenció de dades, que foren després analitzades per Lorite i Cañadas. El projecte fou finançat per la Junta de Andalucía, en el marc dels Proyectos de Excelencia. El projecte, P11-RNM-7061, fou administrat per Lorite, amb la supervisió de Ballesteros i Peñas.

Sierra Nevada, fotografiada el 2006 des de la Vega de Granada

Fa 20 anys, Michael John Liddle publicava “Recreation Ecology: The Ecological Impact of Outdoor Recreation”. L’ecologia de les activitats recreatives és una resposta a l’augment de les activitats recreatives de masses en espais naturals, que creix especialment a partir dels anys 1950. En el camp de l’escalada clàssica s’obren vies en les dècades posteriors d’una manera constant, però és a partir dels anys 1980 i 1990, amb conceptes turístics com “els esports d’aventura” o “de risc”, que el creixement s’accelera. Si les parets gairebé verticals dels penya-segats eren considerades l’hàbitat més aliè a les pertorbacions antropogèniques, ara aquesta consideració ha d’ésser matisada. La inaccessibilitat relativa d’aquests espais, alhora, els ha fet menys coneguts per la botànica i l’ecologia.

Tot i amb tot, els estudis realitzats als Alps i a altres serralades europees, així com a espais d’escalada en Amèrica del Nord, han assenyalat que aquesta activitat recreativa produeix una disminució de la coberta vegetal (ja normalment escassa), una reducció de la diversitat d’espècies, amb la desaparició de les més sensibles, i una expansió de les espècies ruderals o invasives. Aquest impacte no obeeix únicament a les activitats de “neteja” associades a l’obertura de noves vies, sinó també a l’ús d’arbres i arbusts com a punts de subjecció. Les plantes d’aquest entorn són preparades per resistir condicions ambientals dures, però no pas pertorbacions d’aquesta naturalesa. El fet que els penya-segats calcaris siguin relativament rics en plantes rares i endèmiques agreuja aquesta mena d’impactes.

Tres indrets estudiats fotogràficament: Salto de la Cabra, Alfacar i Cahorros

En la darrera dècada, el nombre d’escaladors a Espanya ha augmentat un 25%, fins arribar a uns 99.000 practicants. La Serralada Bètica, amb poques precipitacions i hiverns suaus, atreu tan escaladors de la regió com de fora. Això es manifesta en una major pressió en les vies ja establertes, però també en la demanda d’obrir-ne de noves. La gestió de les àrees protegides es veu afectada per la manca de dades sòlides sobre aquests impactes, i això motivà la recerca de Lorite et al.

Els autors de la Universidad de Granada han seleccionat tres indrets del Sistema Bètic:
– El Salto de la Cabra, situat a 650 m d’altura, en un parc periurbà de Jaén, i amb una intensitat d’escalada actualment baixa.
– Alfacar, situat a 1200 m d’altura, en el Parque Natural de la Sierra de Huétor (Granada). Té en l’actualitat una intensitat d’escalada mitjana
– Los Cahorros, situat a 1000 m d’altura, en el Parque Nacional de Sierra Nevada (Granada). De les tres localitats és la que presenta un major nombre d’escaladors.

El clima d’aquests tres indrets és mediterrani continental, marcat per una eixutesa estival de quatre mesos, i fort contrast tèrmic entre els hiverns (5-12ºC al gener) i els estius (22-25ºC a l’agost). Els indrets consisteixen en penya-segats calcaris, en el marc del complex geològic Bètic-Rif, on a banda de formacions calcàries, trobem formacions dolomítiques. Entre les plantes més abundants hi ha Sarcocapnos pulcherrima, Teucrium rotundifolium, Chaenorhinum villosum, Chiliadenus glutinosus, Ceterach officinarum, Polygala rupestris, Sedum dasyphyllum i Phagnalon rupestre. Algunes d’aquestes espècies, com T. rotundifolium reben el nom de “rompepiedras”, per la capacitat de créixer en esquerdes (quiasmòfits). La doradilla (Ceterach officinarum) ha estat utilitzada com a planta medicinal pels seus efectius diürètics i colerètics.

El te de muntanya o te de roca (“Chiliadenus glutinosus”), fotografiat a les muntanyes de la província de Castelló

Lorite et al. seleccionaren diverses vies d’escalada (de dificultat inferior a 6b en l’escalada de l’UIAA) en els tres indrets esmentats, així com àrees adjacents de condicions similars situades, si més no, a cinc metres de distància de les vies i que no presentaven cap signe d’activitat d’escalada. Els mostrejos els feien de manera aparellada, amb transecte de zona d’escalada i transecte sense escalar, amb ràpel de descens i càmera digital. En total es feren 34 transectes, amb 410 quadrats (206 d’escalada i 204 no-pertorbats; de 0,25 m2 cadascun, i separats per 2 m del següent), dels quals 110 eren de Cabra, 120 d’Alfacar i 180 de Cahorros. Malgrat tractar-se de zones protegides, Lorite et al. no demanaren permisos en haver seleccionat vies no-regulades i en no recollir mai espècimens d’espècies protegides. Sí feren recol·leccions d’alguns espècimens d’espècies no-protegides, per tal d’identificar-les amb millor seguretat en el laboratori sota el microscopi binocular.

Per fer la identificació fotogràfica o visual de les espècies dels transsectes, Lorite et al. feren ús de l’edició del 2011 de la “Flora Vascular de Andalucía Oriental”.

L’anàlisi de les fotografies

Les imatges obtingudes foren analitzades amb l’Image 7 1.47v. En cada fotografia es marcava la projecció ortogonal de cada planta individual. Així s’analitzaven:
– la riquesa, és a dir el nombre d’espècies diferents existents en el quadrat fotografiat.
– la cobertura específica, és a dir el percentatge de la superfície total coberta per una espècie.
– la cobertura total, és a dir el sumatori de cobertures específiques.

L’anàlisi estatística començà amb l’exploració de diferències en cobertura i riquesa segons si eren quadrants de la via d’escala o de fora de la vida, i segons cadascun dels tres indrets estudiats. Empraren models lineals generalitzats també per a les 14 espècies més abundants. També aplicaren anàlisis multivariades per explorar canvis en la composició de les comunitats vegetals.

Resultats dels 410 quadrats analitzats

En els 410 quadrats fotografiats hi trobaren 391 plantes individuals corresponents a 34 espècies diferents. En els quadrats de les vies d’escalada el nombre de plantes individuals era de 113, corresponents a 20 espècies diferents. En els quadrats situats fora de les vies d’escalada el nombre total de plantes individuals era de 278, corresponents a 25 espècies diferents. Les espècies més abundants eren els quiasmòfits (Teucrium rotundifolium, Chiliadenus glutinosus, Sedum dasyphullum, Chaenorhinum villosum).

Com és natural en aquests hàbitats, el grau de cobertura vegetal és baix, amb una mitjana del 7%. Ara bé, la mitjana dels quadrats de fora via era de l’11% mentre que en els quadrats de la via es reduïa al 3%.

La riquesa d’espècie també contrasta entre els quadrats de vies d’escalada (0,72 espècies per quadrat) i els quadrats de fora de la via (1,38 espècies per quadrat).

Dels tres indrets analitzats, Cabra, el situat a menys alçada, és el que mostra major cobertura vegetal i riquesa d’espècies. Pel que fa a l’impacte de la via d’escalada, com era d’esperar, aquest valor és major a Los Cahorros, intermedi a Alfacar i relativament menor al Salto de la Cabra.

La composició vegetal és diferent als tres indrets. No obstant això, als tres indrets, la presència d’una via d’escala té un impacte en la composició, impacte que també és diferent en els tres indrets.

Entre les espècies més afectades per la via d’escalada hi ha les de major mida, com ara Rhamnus lycioides (arçot), Ulex parviflorus (argelaga) o Rosmarinus officinalis (romaní). En obrir en una via d’escalada, o en fer-hi un manteniment, són habitualment arrencades, encara que també pateixen el dany mecànic associat a la freqüentació de la via.

Entre les espècies més abundants, tan sols una, Chaenorhinum villosum, experimenta una major cobertura en les zones de via d’escalada que no pas en la de fora via. En contrast, espècies com Chiliadenus glutinosus, Melica minuta, Rosmarinus officinalis i Teucrium rotundifolium veuen disminuïda la seva presència de manera significativa en les zones d’escalada. D’altres plantes, però, tot i que cauen en termes de cobertura no ho fan tant en termes de presència, ja que tendeixen a refugiar-se en les pròpies irregularitats de la roca.

Per a Lorite et al., l’impacte més preocupant en la davallada en espècies rares i en perill com és el cas de Sarcocapnos pulcherrima. A diferències d’estudis fets a Suïssa, Alemanya, Canadà o els Estats Units, Lorite et al. no troben un augment de la presència de flora ruderal o invasiva en les vies d’escalada. Possiblement, les condicions de les esquerdes de roca en el clima mediterrani són més desfavorables per a aquesta mena de colonitzadors.

Recomanacions

Lorite et al. proposen un protocol per avaluar les vies d’escalada:

A banda dels factors florals, cal considerar les alteracions microtopològiques (de les quals potser els escaladors són més conscients). En conseqüència proposen quatre nivells de decisió, des de denegar el permís d’obrir vies o tancar les existents, fins a regulacions bàsiques com les que escaurien en penya-segats de zones periurbanes.

En tot cas, Lorite et al. consideren necessari l’estudi de més indrets que abastin altres tipus de roques i condicions ambientals, i que contemplin altres períodes de l’any (ells van fer el mostreig a final de primavera) per tal de poder definir patrons d’impacte i peculiaritats.

Lligams:

Rock climbing alters plant species composition, cover, and richness in Mediterranean limestone cliffs. Juan Lorite, Fabio Serrano, Adrián Lorenzo, Eva M. Cañadas, Miguel Ballesteros, Julio Peñas. PLoS One 12(8):e0182414 (2017).

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: