El corall vermell en el segrest de carboni (Zoologia mediterrània, 51/2019)

En el context dels canvis globals, quan parlem de les poblacions de corall vermell (Corallium rubrum) de la Mediterrània Nord-Occidental ho fem sovint des del punt de mira de les amenaces que suposen les captures directes, l’augment de la temperatura marina o de l’acidificació. Però cal tindre present també que l’ecosistema coral·lí centrat en aquesta espècie també té un paper potencial com a mitigador del canvi global a través del segrest de CO2, de manera que el retrocés d’aquest ecosistema té un impacte addicional en aquests processos. Quatre investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, Miguel Mallo, Patrizia Ziveri, Victoria Reyes-García i Sergio Rossi, publiquen aquesta setmana a PLoS One una meta-anàlisi sobre l’evolució històrica del corall vermell i de la seva capacitat de segrest de carboni a la Mediterrània Nord-Occidental. Per elaborar aquesta revisió han emprat dades quantitatives i qualitatives, de publicacions acadèmiques i de reports extra-acadèmics, obtingudes amb cercadors científics, biblioteques i amb comunicacions personals amb investigadors. D’aquests documents han buidat informació original sobre el diàmetre basal, l’altura o el pes de colònies de corall vermell de les mars catalana i lígur a fondàries de fins a 60 metres. El repàs mostra un retrocés morfomètric durant dels anys 1990, però en la dècada següent hi hagué una recuperació que dugué a les poblacions lígurs als nivells dels anys 1960 i a les poblacions catalanes als nivells dels anys 1980. En termes de segrest de carboni, la davallada dels anys 1990 restà la meitat de la capacitat de segrest que tenien els coralls lígurs dels 1960 i els coralls catalans dels 1970. La davallada dels anys 1990 és atribuïble a l’esgotament de les colònies dendriformes, i la recuperació dels primers anys 2000 es produí gràcies a les mesures de protecció dictades en algunes àrees. Però l’estudi també mostra que canvis relativament menors en aquestes poblacions coral·lines alteren de manera amplificada la seva capacitat de segrest de carboni.

Corall vermell a Pòrtofin, en la Mar Lígur

L’ecosistema coral·lígen a la Mediterrània Nord-Occidental

Miguel Mallo Costa fa la tesi doctoral sobre la pèrdua de biodiversitat marina a la Mediterrània Nord-Occidental a l’Institut de Ciència i Tecnologia (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Patrizia Ziveri és la coordinadora del Grup de Recerca de Biogeociències Marines i Ambientals (MERS) i professora de l’ICTA de la UAB.

Victoria Reyes-García és professora ICREA de l’ICTA de la UAB. Antropòloga de formació, fa recerca sobre la interacció entre el coneixement ecològic local i l’economia de mercat.

Sergio Rossi Heras és investigador de recursos naturals marins i oceanografia biològica de l’ICTA de la UAB, a Bellaterra, i del Dipartimento di Scienze e Tecnologie Biologiche e Ambientali (DiSTeBA) de la Università del Salento, de Lecce.

Aquesta meta-anàlisi ha estat concebuda per Mallo, Ziveri, Reyes-García i Rossi. L’obtenció de dades anà a càrrec de Mallo, i la validació de Ziveri, Reyes-García i Rossi. Mallo redactà l’article original, que fou revisat i editat pels altres tres autors. El trameteren a PLoS el 31 de maig, que assignà l’edició a Carlo Nike Bianchi, de la Universitat de Gènova. L’article fou acceptat el 28 de setembre i publicat el 18 de desembre.

El corall vermell (Corallium rubrum) ocupa un lloc protagonista en els hàbitats coral·lígens de la Mar Mediterrània. Però, és clar, són moltes altres les espècies que troben hàbitat, protecció o aliment en l’estructura coral·lina. El corall mateix i algunes altres espècies s’alimenten de partícules en suspensió i de nanoplàncton, que són així fixades en la pròpia estructura de l’esquelet de carbonat càlcic (CaCO3): és en aquest procés que la comunitat coral·lina exerceix un segrest de carboni. La complexitat de l’estructura coral·lina genera al seu torn nous hàbitats gràcies a l’heterogeneïtat microambiental d’irradiància, moviment d’aigua, disponibilitat de nutrients, etc.

El corall vermell viu a fondàries de 7 a 1016 metres. És una espècie arborescent de creixement lent i de cicle vital llarg. La dinàmica de creixement es pot seguir en les bandes anuals del seu esquelet axial d’esclerites de CaCO3, que reflecteixen l’estacionalitat de la seva alimentació (basada en la filtració de carboni orgànic particulat, i de plàncton).

La recol·lecció de corall vermell per a joieria prefereix les peces de les colònies més grans i més ramificades. Aquestes colònies, però, són les que tenen un major potencial reproductiu. Com que, el corall vermell té una baixa taxa de reproducció i de dispersió de larves, l’explotació d’aquest recurs condueix fàcilment a la seva extinció ecològica (és a dir, que el corall vermell deixa d’acomplir la seva funció coral·lígena).

Una revisió quantitativa

Mallo et al. han realitzat una extensió revisió bibliogràfica sobre la presència, demografia i dades biomètriques del corall vermell de la Mar Catalana i de la Mar Lígur.

Com a mots clau d’aquesta recerca empraren els següents:
“Corallium rubrum” OR “red coral” OR “coralligenous” AND “Mediterranean” OR “Catalunya” OR “Catalonia” OR “Catalan” OR “Liguria”.

Aquesta frase fou introduïda en el camp “Topic” de Web of Science i en el camp “In the Title” de Google Scholar.

També es va fer una revisió sistemàtica de dues biblioteques científiques, i una recerca puntual en d’altres. Addicionalment, a través de la xarxa d’investigadors que treballen en el tema s’aconseguiren altres documents.

La base de dades s’amplià amb les referències citades pels documents seleccionats.

Es revisaren documents escrits en català, espanyol, anglès, francès, italià o llatí. Efectivament, hi havia documents des del segle III a.C. (“De Mirabilibus Mundi”, de G. Julius Solinus) fins el setembre del 2018. Dels 84 documents pre-seleccionats, 65 contenien dades originals sobre la salut de corall vermell. D’aquests 65, 43 contenien informació quantitativa. Hi havia 28 documents que oferien informació quantitativa sobre diàmetre basal, altura o pes sec. En la meta-anàlisi s’inclogueren 24 d’aquests documents, que contenien informació comparable. D’aquests 24 documents, n’hi ha un dels anys 1890, però tots els altres són dels anys 1960 (2), dels anys 1970 (1), dels anys 1980 (2), dels anys 1900 (3), dels anys 2000 (5) o de la dècada present (10).

Com a unitat de mostreig, s’utilitza la clapa de colònia, és a dir un grup de colònies de corall vermell agrupades espacialment. Per a cada paràmetre s’obtingué la mitjana anual. Es tingueren només en compte les dades corresponents a fondàries inferiors a 60 metres.

Amb dades bibliogràfiques sobre les regions de Catalunya, de Ligúria i de Toscana s’estimaren les correlacions entre altura, diàmetre basal i pes sec. Per estimar la biomassa del corall vermell es calculà un valor de densitat de 114,68 colònies·m-2 per a la Mar Catalana i de 216,65 colònies·m-2 per a la Mar Lígur. Per estimar l’àrea potencial on pot viure el corall vermell s’utilitzaren dades de les següents àrees marines protegides: Cap de Creus, Medes i Mongrí, Cervera i Banyuls i Pòrtofin.

De diversos estudis es prengueren els paràmetres de taxa d’ingesta de carboni del corall vermell, d’ingesta de carboni bacterioplanctònic, de consum d’oxigen, de nombre de pòlips per colònia i de taxa de creixement de diàmetre basal de la colònia. Això servia per estimar el segrest de carboni pel corall vermell.

Cinquanta anys d’història coral·lina

Dels documents analitzats, 12 forneixen informació qualitativa de salut del corall vermell a la Mar Catalana, dels quals 10 informen de la seva abundància, 9 de la localització geogràfica o batimètrica, 2 de la mida, 1 del diàmetre i 5 d’altres paràmetres; un terç parlen del Cap de Creus, un altre terç de les Illes Medes i de la Costa del Montgrí, i la resta ho fan de la Costa Vermella, tret d’un document que parla de Begur. Pel que fa a la Mar Lígur, s’analitzen 10 documents amb informació qualitativa, 9 amb dades de mida, 9 de localització, 8 d’abundància, 2 de massa i 4 d’altres paràmetre; tots aquests documents parlen de Portofino. De tots aquests documents, el 29% prové de l’anomenada “literatura grisa”, un 37% de la recerca en Web of Science i Google Scholar, un 46% de biblioteques científiques i de la xarxa d’investigadors, i un 21% de les referències citades per altres documents.

La resta de bibliografia consultada ja indica que l’explotació de corall vermell es feia des de l’Antiguitat, i gairebé sempre concentrada en les zones menys fondes. Ja en el 1332, el Rei de Nàpols va haver d’emetre un edicte que prohibia la recol·lecció de corall sense permís real a la zona entre el Cap de Minerva i Capri, conscient que una sobreexplotació per damunt de la capacitat de regeneració posava en perill aquest recurs econòmic. De tota manera, en el segle XVIII, en el Golf de Nàpols, encara capbussadors en apnea podien extreure a pocs metres de fondària grans branques de corall vermell. En el segle XIX es desenvolupà maquinària d’extracció que, d’altra banda, generà preocupació per l’efecte devastador sobre el fons marí, de manera que l’Acadèmia de Marsella en el 1876 instituí un premi per qui dissenyés un dispositiu menys destructor. Ja des d’aquella època cada generació de pescadors constava el declivi dels coralls, tant viu en les roques submarines com mort i arrossegat cap a les platges després de les tempestes.

Les dades de biomassa (a), de diàmetre basal (b) i d’altura (c) tant pel que fa a la Mar Catalana (punts negres) com a la Mar Lígur (punts blancs) indiquen per al període del 1960 fins al 2018 una gràfica en forma d’U, és a dir amb un mínim situat en els anys 1980-1990

Les dades morfomètriques indiquen una davallada del corall vermell a la Mar Catalana fins als anys 1990. A partir de mitjan dels anys 2000 es registra un augment fins els nostres dies, quan s’ha arribat a valors comparables al dels anys 1980. Així hom va passar d’una biomassa de 1269 g·m-2 en el 1978 a una de 113 g·m-2 en el 1992, per arribar a una recuperació de 503 g·m-2 en el 2013. El diàmetre basal ha passat de 9,32 mm en el 1978 a 2,92 mm en el 1991 i a 7,51 mm en el 2011. En termes d’altura es passa de 7,5 cm en el 1978 a 2,16 cm en el 1991 i a 4,44 cm en el 2011.

A la Mar Lígur hom troba una dinàmica semblant, amb un valors mínims cap a la segona meitat dels anys 1990. La recuperació registrada des dels anys 2000 ha situat els valors morfomètrics en nivells desconeguts des dels anys 1960. Així, en el 2009, la biomassa de corall vermell era de 1401 g·m-2, el doble del valor reportat en el 1964 (749 g·m-2), després d’haver passat per un mínim en el 1999 (433 g·m-2). El diàmetre basal ha passat de 5 mm en el 1964 a 2,5 mm en el 1994, i a 6,53 mm en el 2012. Pel que fa a l’altura, cal recordar que Solinus parla d’un equivalent a 15 cm, mentre que les dades del 2012 són de 6 cm.

Les tres àrees marines protegides de Catalunya (Cap de Creus, Medes-Montgrí, Cervera-Banyuls) contenen 173,34 hectàrees on pot créixer potencialment el corall vermell, fins a constituir-hi 199 milions de colònies. El potencial de segrest de carboni seria de 158 g C per hectàrea i any. Si el 1978, el flux de carboni hauria estat de 12,9 g C per hectàrea i any, s’assolí un mínim en el 1992 (de 7,1 g C per hectàrea i any). Els valors del 2017 serien ja comparables amb els de fa 40 anys, de vora 13,5 g C per hectàrea i any.

A la Mar Lígur, la superfície potencial ocupable pel corall vermell seria de 23,8 hectàrees, amb 51,6 milions de colònies. El flux de carboni potencial seria de 304 g C per hectàrea i any, i en el 2012 el valor real se situava en 3,5 g C per hectàrea i any. Un valor semblant hi havia en el 1964, però cal dir que en el 1999 s’arribà a un mínim (1,8 g C per hectàrea i any).

La recuperació del corall

La intensitat de la recol·lecció i l’existència de mesures de protecció són els principals motors dels declivis i recuperacions, respectivament, de la salut dels coralls. Mallo et al., no obstant, alerten que les dades disponibles són insuficients, tant per fer la sèrie històrica com per conèixer la situació actual més enllà de les àrees protegides de Catalunya i de Ligúria.

L’explotació humana del corall és un fenomen antic, que el registre arqueològic permet de remuntar a uns 30.000 anys. Els “boscos vermells” de corall han retrocedit especialment en les zones més fondes, les més sotmeses a la sobreexplotació i a d’altres pertorbacions (embarcacions, contaminació, etc.). El corall vermell s’ha anat fent paulatinament més petit, més prim i més lleuger. La protecció de determinades àrees, però, ha aturat aquestes tendències, i fins i tot les ha revertides. Però en aquesta reversió també actua el fet que l’esgotament dels bancs comercials de corall vermell fa que deixin d’ésser econòmicament explotables, cosa que registra el fet que les sol·licituds i concessions de permisos d’extracció hagin anat de davallada. Al capdavall, la prohibició d’extracció corall vermell de les Medes data del 1963, i les àrees protegides de Cervera-Banyuls del 1974. La prohibició a Pòrtofin no arribà fins 1999. De tota manera, aquestes prohibicions no han estat sempre efectives, i es fa recol·lecció il·legal encara avui a algunes de les zones protegides de Catalunya i, en menor mesura, de Ligúria.

El paper del corall com a fixador de C en forma de matèria orgànica i, especialment, de carbonat càlcic, adquireix especial rellevància en les darreres dècades, com a conseqüència de l’augment constant del CO2 atmosfèric com a conseqüència de l’ús de combustibles fòssils. El CO2 atmosfèric difon als oceans, i si en l’atmosfera aquest CO2 augmenta l’efecte hivernacle i les temperatures globals, en els oceans produeix una acidificació. Aquesta acidificació, de retruc, afecta les comunitats bentòniques i, molt particularment, les coral·lígenes. La retroalimentació positiva entre l’acceleració del canvi climàtic (onades de calor), la contaminació i la pèrdua d’hàbitats pot fer saltar pels aires el rol de mitigació que tenen les comunitats coral·lígenes com a fixadores de CO2.

Les estimacions de Mallo et al. mostren la potencialitat mitigadora de les àrees protegides de Cap de Creus, Medes i Montgrí, Cervera-Banyuls i Pòrtofin, que hauria doblat la seva capacitat de retenció de carboni en els darrers anys respecte la capacitat de fa 30 anys. Caldria sumar-hi també les comunitats coral·lígenes de l’Ametlla de Mar, Blanes, Illes Formigues, Llafranc, l’Escala, Llançà, la Badia de Gènova o La Spezia. Ara bé, Mallo et al. també recorden que en les darreres sis dècades s’ha produït una caiguda del 62-87% en la capacitat de segrest de carboni de les prades de Posidonia oceànica. En general, les pedres submarines de Paramuricea clavata, Eunicella singularis o Leptogorgia sarmentosa tenen capacitats de segrest de carboni diverses ordres de magnitud superior, en termes d’hectàrea i any, al del corall vermell.

Si les mesures de protecció del corall són efectives per restaurar la salut d’aquesta comunitat, també ens mostren la fragilitat d’aquests “boscos animals” davant de pertorbacions.

Lligams:

Historical record of Corallium rubrum and its changing carbon sequestration capacity: A meta-analysis from the North Western Mediterranean. Miguel Mallo, Patrizia Ziveri, Victoria Reyes-García, Sergio Rossi. PLoS One 14: e0223802 (2019).

 

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: