La Cevena es troba al sud del Massís Central, i una part es troba protegida sota el règim de Parc Nacional. Com molts altres indrets de la muntanya mediterrània, el territori cevenòl ha viscut en les darreres dècades una expansió del bosc en detriment de les pastures. Serge Rambal, del Centre d’Ecologie Fonctionnelle et Evolutive (CEFE) de la Universitat de Montpelhièr, és l’autor corresponsal d’un article que apareix aquesta setmana a Scientific Reports en el que s’analitzen les tendències de temperatura atmosfèrica experimentades pel Parc Nacional de las Cevenas en les darreres quatre dècades. Des del 1980, la temperatura màxima primaveral (d’abril a juny) ha augmentat a un ritme anual de 0,124 K a totes les altituds. La temperatura mínima primaveral, en canvi, ha augmentat menys, i de manera desigual, de forma que a 500 metres per damunt del nivell del mar l’augment ha estat de 0,058 K per any, i a 1500 metres de 0,089 K per any. En aquest mateix període, l’augment de la cobertura forestal ha estat del 0,51% cada any. Calculen que la superfície forestal, mes per mes, es troba a una temperatura entre 1,7 i 3,1 K per sota de les pastures annexes, de tal manera que l’expansió forestal hauria contribuït a un refredament de 0,023 K cada any. L’escalfament primaveral de las Cevenas es relacionaria amb les fases negatives de l’anomenada oscil·lació mediterrània occidental, que es caracteritzen per baixes pressions al Golf de Cádiz i anticiclons a l’Europa Central. Aquest gradient de pressions d’est a oest augmenta la humitat atmosfèrica i, per un mecanisme de retroalimentació per vapor d’aigua, estimula l’escalfament.
//embedr.flickr.com/assets/client-code.js
Canvi climàtic global i canvi climàtic regional
Enora Bruley és investigadora del Centre d’Ecologie Fonctionnelle et Evolutive (CEFE, vinculat al CNRS, a la Universitat de Montpelhièr i a la Universitat Paul-Valéry de la mateixa ciutat) i del Laboratoire d’Ecologie Alpine (vinculat al CNRS i a la Université Grenoble Alpes).
Florent Mouillot és encarregat de recerca del CEFE.
Thomas Lauvaux és investigador del Laboratoire des Sciences du Climat et de l’Environnement de la Université de Saclay.
Serge Rambal és investigador del CEFE i membre del Departamento de Biologia de la Universidade Federal de Lavras.
Rambal concebé aquesta recerca i la metodologia emprada. Bruley aportà recursos i participà en l’obtenció de dades. Mouillot participà en l’anàlisi formal. Bruley, Mouillot i Rambal redactaren l’article originari, que fou revisat i editat per Lauvaux. Els autors agraeixen al Parc Nacional de las Cevenas l’accés als mapes digitals dels anys 1970, 2000 i 2010. L’article fou tramès el 18 d’octubre, i acceptat per a publicació l’11 d’abril.
En parlar de canvi climàtic ens ve de seguida el cap la temperatura atmosfèrica mitjana de la superfície terrestre. És clar que aquesta xifra dependrà de les fonts de dades utilitzades i de l’època de base triada (l’anomenada “època preindustrial”). Aquest indicador global es pot desplegar com a indicador regional o com a indicador estacional. Un exemple de desplegament regional és considerar les diferències de canvi climàtic a diferents elevacions. En aquest sentit és obert el debat si l’escalfament climàtic és superior o no en les zones més elevades. El cas és que les dades concretes sobre les muntanyes mediterrànies assenyalen un escalfament estacional més pronunciat que la mitjana global terrestre. El canvi climàtic en la muntanya mediterrània, a més, té lloc en un marc de canvi global: a les regions muntanyoses perimediterrànies del nord de la Conca hi ha un creixement de les zones arbrades i arbustives en detriment dels prats. L’heterogeneïtat en el relleu dificulta l’aplicació de models.
Entre l’escala local i la global hi ha, d’altra banda, l’escala regional. El canvi climàtic global té un impacte sobre oscil·lacions de caràcter regional.
Bruley et al. consideren el Parc Nacional de Cevenas com un cas d’estudi, en tant que localitat muntanyenca litoral de mitja altitud en el context d’una regió mediterrània marcada amb escreix pel canvi climàtic. Las Cevenas viuen, a més, un procés típic de canvi en la cobertura de sòl, i ho fan en la interfície de les influències atlàntica i mediterrània.
En aquest article, Bruley et al. es demanen quines són les taxes d’escalfament dependents d’elevació per a les temperatures màximes i mínimes. Volen conèixer el rol que tenen els canvis de l’ús de terra en aquestes taxes. I també volen saber com els factors de gran escala influeixen en l’estacionalitat d’aquests canvis.
Eines metodològiques
El Parc Nacional de las Cevenas ocupa una part de la regió que els geògrafs coneixen com a Cevenas, al sud del Massís Central i en transició cap a les terres baixes del Lengadoc. La zona central protegida ocupa un àrea de 935 km2, i la zona perifèrica s’estén 2785 km2. Les zones més elevades del Parc són el Mont Losera (1699 m) i el Mont Augal (1567 m), mentre que les més baixes són a 378 m d’altitud. La part nord del Parc queda en la conca atlàntica de la Garona, i la part sud en la conca mediterrània del Ròse. Mentre la part sud té un clima mediterrani, la part nord en té un de continental. Les precipitacions anuals van de 800 mm a 1800 mm. La temperatura mitjana anual va de 3 °C a 16 °C. Fins a mitjan segle XX el paisatge rebia forma d’acord amb les necessitats agrícoles i ramaderes de la població. Però en la segona meitat del segle XX la forta despoblació ha provocat un sever declivi agrícola i un canvi dràstic en el paisatge. La vegetació, en conseqüència, s’ha fet més complexa, amb boscos de coníferes (Pinus sylvestris, P. nigra), de planifolis caducifolis (Fagus sylvatica, Castanea sativa) i de planifolis perennifolis (Quercus ilex), complementats amb zones arbustives i prats.
Bruley et al. empren dades recollides de 32 estacions meteorològiques de MétéoFrance, bo i evitant estacions situades prop d’àrees urbanes. Analitzen les mitjanes mensuals de les temperatures màxima i mínima diàries a través de l’estimador Theil-Sen. El període que cobreixen va de gener del 1980 a desembre del 2015. Cada estació es caracteritzada segons l’altitud i l’orientació (nord o sud). Com a referència empren l’estació de Mont Augal, amb dades des del 1901. De les 32 estacions, 13 disposen de dades de precipitació mensual.
L’evolució de la vegetació se segueix a través de les fotografies aèries realitzades entre el 1955 i el 1960 per l’Institut Nacional Francès de Geografia, dels mapes de CORINE Land Cover del 2000 i del 2006 i dels mapes elaborats pel Parc Nacional en els anys 1974, 2000 i 2010. També utilitzen mapes de l’inventari forestal nacional del 1999 i del GISLR2006 de la Regió d’Occitania. Aquestes dades els serveixen per caracteritzar els canvis d’albedo.
Bruley et al. empren un model de mecanisme biofísic intrínsec que compara essencialment la coberta de prats naturals amb els boscos densos de coníferes en termes de balanç energètic entre els mesos d’abril i setembre.
En avaluar la influència dels patrons de teleconnexió, Bruley et al. seleccionen l’Oscil·lació Nord-Atlàntica (NAO), l’Oscil·lació Mediterrània (MO) i l’Oscil·lació Mediterrània (WeMO). La NAO es basa en el dipol Gibraltar-Islàndia; la MO en el dipol Gibraltar-Lod; i la WeMO en el dipol Cadis-Pàdua. Val a dir que la definició de la WeMO ha estat desenvolupada pel Grup de Climatologia de la Universitat de Barcelona.
Quatre dècades de canvi
Bruley et al. han calculat per a cada mes i per a cada estació meteorològica la tendència lineal en quadrats mínim de les temperatures màximes i mínimes mitjanes entre 1980 i 2015. En el cas de l’estació de Mont Augal tan sols les tendències d’abril, maig i juny són significatives. Aquest és un patró que es repeteix en la resta d’estacions. El canvi de temperatures, doncs, es manifesta en un escalfament primaveral.
Comparat amb la sèrie històrica iniciada en el 1901 en l’estació de Mont Augal, l’any 1980 es troba en el període de canvi, és a dir en l’inici d’aquesta tendència d’escalfament primaveral. Les estacions de Las Binàs (1284 m) i de Brenosc-Mende (1019 m) són les que mostren una tendència d’escalfament primaveral més marcada, amb valors que arriben a 1 K per dècada. Tan sols en una de les estacions estudiades, la d’Arfi (500 m), no s’observa aquesta tendència d’escalfament primaveral. De fet, en la tendència és clar el rol de l’elevació: cada 100 metres hi ha una contribució a l’escalfament primaveral diürn de 0,003 K per any. Aquestes relacions no es veuen afectades pel fet que l’estació sigui orientada a solana o a obaga.
Pel que fa a les dades de precipitació, en cap de les 13 estacions analitzades s’observa una tendència en la primavera. No obstant sí que es registra un efecte de la primavera plujosa en el sentit de refredar la temperatura.
Els mapes indiquen que al Parc Nacional de las Cevenas s’ha passat d’una superfície forestal del 38% (1955) a una del 68% (2015). El creixement de la superfície forestal és, doncs, del 0,51% cada any. Les zones no-forestades, en conseqüència, han caigut del 62% al 25%. Les zones de transició, absents en el 1955, ocupaven en el 2015 el 7% de la superfície del Parc. Entre el 2000 i 2006 hi ha una tendència a la reducció del bosc planifoli (del 40% al 38%) i un augment del bosc acucifoli (del 34% al 36%), que ha continuat fins el 2010.
La vegetació és cabdal en definir l’albedo de cadascuna de les 32 estacions meteorològiques. Cada augment de la superfície forestal en un 10% es tradueix en una reducció de 0,007 d’albedo. El pas de l’albedo de les pastures (0,185) a l’albedo dels boscos (0,125) té un efecte refredador de la temperatura en 0,23 K per dècada. La forestació de les Cevenas ha actuat, doncs, com a factor de refredament, però ha estat del tot insuficient per revertir l’escalfament primaveral diürn.
El motor de l’escalfament primaveral diürn registrat a Mont Augal i altres estacions del Parc Nacional de las Cevenas cal trobar-lo en factors regionals i globals. La WeMO es correlaciona significativament amb l’escalfament primaveral del Mont Augal, particularment en el mesos d’abril i de maig, i també hi ha una correlació en els mesos tardorals de setembre i octubre. En el cas de la NAO les correlacions més rellevants són les gener, febrer i setembre. En el cas de la MO, les correlacions es restringeixen al mes de febrer.
L’heterogeneïtat del canvi climàtic
L’escalfament primaveral diürn registrat a les zones més elevades de las Cevenas (1,24 K per dècada) depassa amb escreix l’escalfament global mitjà. En el cas de l’escalfament primaveral nocturn hi ha una associació clara amb l’elevació.
De fet, és sabut que la Conca Mediterrània Nord-Occidental és la que experimenta un escalfament climàtic més elevat de tot el món. Els valors d’escalfament primaveral que Bruley et al. constaten a las Cevenas són semblants als registrats a Catalunya. En termes estacionals, l’escalfament climàtic es concentra en la primavera i en l’estiu.
L’aforestació a las Cevenas hauria reduït en vora una quarta part aquesta tendència d’escalfament primaveral. Particularment rellevant és la difusió dels pins, que han contribuït a reduir l’aportació d’aigua de las capçaleres fluvials de las Cevenas i a la biodiversitat que en depèn. Aquests canvis són indissociables de l’evolució social i econòmica que ha fet inviable l’agricultura familiar de muntanya i dificultat la ramaderia.
Bruley et al. són particularment interessats en l’impacte de la WeMO sobre les Cevenas. En una fase positiva de WeMO l’anticicló del Golf de Cádiz s’acompanya amb una borrasca al Golf de Gènova. En una fase negativa de WeMO hi ha una borrasca al Golf de Cádiz i un anticicló a l’Europa Central. En el WeMO positivo prevalen els vents de component oest i nord-oest procedents de l’Atlàntic Nord. En el WeMO negatiu els vents dominants procedeixen de la Mediterrània. El WeMO negatiu contribueix a l’escalfament primaveral de las Cevenas alhora que a un augment de la temperatura marina del Golf de Lleó.
Lligams:
– Enhanced spring warming in a Mediterranean mountain by atmospheric circulation. E. Bruley, F. Mouillot, T. Lauvaux & S. Rambal. Sci. Rep. 12: 7721 (2022).
– Parc national des Cévennes.
Des de la Mediterrània 