D’un membre del Partit s’espera que no tingui emocions privades ni defallences d’entusiasme. Se suposa que viu en un frenesí continu d’odi contra els enemics exteriors i els traïdors interiors, d’exaltació de les victòries i d’autosubmissió davant el poder i la saviesa del Partit.
[….] la paraula clau és negreblanc [….] significa la voluntat lleial de dir que el negre és blanc quan la disciplina del Partit t’ho demana. Però també significa la capacitat de creure que el negre és blanc, i encara més, de saber que el negre és blanc, i d’oblidar que alguna vegada tu havies cregut el contrari.
Fragments de 1984
Autor: George Orwell
En el món sotmés a un estat totalitari que ens descriu George Orwell (1903-1950) en la seva novel·la 1984, als membres del Partit únic, el Socang, se’ls exigia una gran disciplina, si volien conservar la pell.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Des que vaig llegir 1984 (escrita el 1948) que sempre m’ha acompanyat (encara avui, any 2011). No literalment, s’entén, però sí dins el meu cap. I és que em resulta gairebé impossible no recordar-ne segons quins passatges, segons quines circumstàncies, quan llegeixo les notícies del dia. Malauradament, sembla que els governants no comprenen que és una novel·la i no un manual d’instruccions.
Jo també el tinc en la meva llista de llibres clarividents i savis que ens ajuden a entendre, encara avui, el món de la política. Un dels pocs llibres que he rellegit més d’un cop.
És impressionant adonar-te de com la realitat imita la ficció.
De vegades penso que no pot ser, que és molt fort, que són paranoies meves; altres, estic convençut que, realment, llevat de detalls clarament de ficció de la novel·la, certament, la realitat copia la ficció.
Que voleu que us digui del magnífic 1984, en George Orwell com altres té una capacitat admirable de fer senzilles les coses complicades per què siguem capaços de trobar solució, però ens continuem compliquen les solucions i no solucionem.
Un bon llibre de ficció per passar una bona estona i per comprendre, de pas, entre ficció i ficció, algunes de les argúcies que fan servir els estats per aconseguir els seu fins.
Més enllà de llibres concrets em vull atendre al fet de que les disciplines de partit, d’església, de lo que sigui, sempre i necessàriament són un atemptat al dret i deure inalienable de la persona de pensar en tot i per tot pel seu compte. Per mi un partit, una església, una institució són sempre i necessàriament perversos perquè necessàriament atempten contra la condició humana.
Efectivament, els partits polítics i les religions, pel general, veuen en la dissidència un perill per a la seva pervivència i no la toleren. I aquí hi ha un dels grans mals dels partits polítics i de les religions. Gràcies, Ramon, per la teva aportació.
Doncs, deixeu-me continuar una mica més: Us poso un trosset del pròleg que estimo molt del llibret de Juan David García Bacca, “Sobre virtudes y vicios”: “A sus noventa años, el Autor de esta obra se juzga con derecho, casi con obligación, de dar al Lector unos consejos para leerla. 1) No delegar en nada -religioso o profano, filosófico. económico, político- ni en Nadie: sea Papa, Patriarca, Ayatollah, Premier de un Presidium… el pensar por cuenta propia. Que nadie se arrogue el derecho de pensar por él. Cada uno debe pensar por sí mismo, para sí mismo, consigo mismo en todo. Y tomar sobre sí la obligación de dar a los demás tal ejemplo. Recordando que el miedo a pensar sobre todo es más potente y frecuente que el miedo a morir. Para la mayoróa, “morir antes que pensar”. E impedir que los demás piensen; más aún que hagan patentemente tal decisión de palabra impresa. Censura y censores. Inquisidores”.
I si algú vol podem continuar…
Subscric totalment el que es diu en aquesta cita que fas, i que desconeixia. Molt bona aquesta aportació, Ramon. Gràcies.