La mesa

Sempre que s’apropen eleccions se’m fa un nus a l’estómac, és inevitable. I aquest no és pas l’únic símptoma, per desgràcia. Suor freda; calfreds; paranoia; malsons recurrents amb taules i urnes que caminen soles, o amb cartells de propaganda electoral que cobren vida, o amb en Sandro Rosell fotent publicitat d’una dictadura a la samarreta del Barça…un veritable horror oníric. I en despertar, merda, els malsons no marxen mai del tot.

I tot això, tota aquesta voràgine angoixant, l’experimento des que en arribar a casa un dia, fa anys i panys, feliç i content i cantant l’Himne de l’Alegria, em vaig trobar un present en forma de carta reposant damunt del meu llit. Què serà, això? Què serà? Quina emoció, quins nervis. M’haurà tocat un pis de protecció oficial? M’hauran concedit una beca universitària per anar a engatar-me a Ljubljana? A veure, a veure, obrim-lo!

PERÒ QUÈ COLLONS ÉS AQUESTA PUTA MERDA?!?!?

Aquesta és una expressió comuna durant les setmanes anteriors a qualsevol mena de comicis. Si la senten pel celobert, benvolgudes i benvolguts, no s’espantin; els seus veïns, tot i organitzar (presumptes) campionats de caniques a quarts d’una de la matinada, són gent de bé. Perquè qui sigui capaç de no blasfemar en assabentar-se que la deessa Fortuna l’ha triat com a candidat per anar a un col·legi electoral i ser donat pel cul tot un diumenge sencer, és que no és persona. Ep, paguen uns seixanta euros; una quantitat precisament calculada per a que, a més de perdre el dissabte, hom se senti com una prostituta d’extraradi.

Però en fi, com deia, tot va canviar a partir d’aquell dia en què mon pare, en un gran acte de cortesia, va signar la carta certificada que em condemnava a seure tot un diumenge sencer en una cadireta i un pupitre de nen petit, a esperar que les velles del barri vinguessin a fotre’s de la meva puta cara. Òbviament, no hi vaig anar, però ara em veig obligat a viure en un estat d’alerta permanent, de neguit constant. No obro la porta a ningú, no fos cas que la Policia decideixi de fer cert el mite i vingui a buscar-me per sabotejador de la democràcia, o per si és el carter amb més males notícies en forma de carta certificada, o per si és el veí de l’entresòl que ve a clavar-me de nou tot aquell rotllo de que els subscriptors paguen quotes i que li retorni la seva revista del Barça.

Entendran, estimades i estimats, que la meva situació és extremadament greu. El fet de no sentir-me espiritualment capacitat per obrir la porta ni contestar a l’intèrfon em priva d’uns quants petits plaers d’aquells que ens fan sentir humans. Imaginin-se quines tardes tan soporíferes estic passant, sense poder rebre la visita de cap simpatiquíssim comercial d’Ono que m’ajudi a treure l’entrellat de les meves elevades factures telefòniques o sense fer passar un abnegat testimoni de Jehovà que tingui el cor prou fort com per seure al sofà i explicar-me faules malgrat els meus insults i les meves amenaces d’amputar-li parts diverses de la seva anatomia i cremar-les en una foguera pagana. És exasperadament avorrit, tot plegat.

Total, per anar a una mesa (no seria lògic dir-ne taula, en català?) a observar com la gent vota i a comptar després els vots per fer veure que el poble pot fer canviar les coses i tal i pasqual. Ui sí, el ZP és d’esquerres i ui, quina por si guanya el Rajoy, que és de dretes. Ui sí, què diferents els uns dels altres. Va, home va, que no ho veuen que són tots espanyols, al cap i a la fi? Que ens estan fent badar, home!

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “La mesa
  1. yeagov ha dit:

    Ho he escrit moltes vegades, cada cop que s’acosten les eleccions, crec que ja que els partits polítics estan en campanya electoral permanent crec que durant la campanya oficial haurien de prohibir-se als polítics sortir per la tele, que almenys durant les tres setmanes de campanya ens deixin descansar.
    He criticat que els partits es dediquin a penjar cartells electorals quan encara no hi ha campanya.
    Des de 2004 el Partit Popular ha estat fent campanya de manera permanent, no han estat els únics però si que han estat els únics que des del dia després de les eleccions que van perdre l’any 2004 s’han dedicat a fer campanya electoral.
    Llegeixo que tant PP com PSOE pensen visitar Catalunya molt sovint durant els pròxims 50 dies. Quin horror.
    Des de fa mesos m’estic plantejant no anar a votar, i he anat a votar des que tinc edat per fer-ho, però estic fart d’aquesta gent.
    Perquè haig d’anar a votar si la senyora Sánchez Camacho potser agafarà els resultats electorals i demanarà que el TC li redactin uns resultats a la seva mida.

    • elbixo ha dit:

      És evident que comparteixo la seva opinió. Fins i tot en això de no votar. Hi ha, però, una circumstància que a mi personalment em cridaria moltíssim a les urnes: la possibilitat de votar una candidatura unitària (veritablement unitària) independentista. Això seria l’únic que ens podria ajudar d’alguna manera a sortir d’aquest fangar. Si no es dóna aquesta circumstància, no tindré cap problema en practicar i demanar l’abstencionisme malgrat els insults que em dedicarien dels hooligans del vot. Senyores i senyors, votar és un dret, i tal com passa amb qualsevol altre Dret, no sempre és necessari exercir-lo. I a mi, què volen que els digui, no m’interessa pas participar en una pel·lícula el desenllaç de la qual consisteix únicament en conèixer si els propers quatre anys serem sodomitzats per la dreta espanyolista o per l’esquerra espanyolista. Ja n’estic fins els collons, d’aquesta gent.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: