La cultura catalana, l’espai lingüístic català, abasta des de part de l’Estat francès (la Catalunya Nord), passant per un estat que no és membre de la Unió (Andorra), passant per, a l’Estat espanyol, la totalitat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, així com una franja territorial dins d’Aragó, i un enclavament a l’illa italiana de Sardenya (l’Alguer).
Estem parlant, doncs, d’una cultura que supera fronteres, que supera diferències entre ciutadans d’estats diferents, d’una cultura acostumada a crear vincles profunds entre ciutadans que viuen a banda i banda d’unes fronteres que, per a nosaltres, esdevenen sovint artificials.
Els qui compartim la cultura catalana percebem les fronteres no com un element que protegeix d’un suposat enemic exterior, o com a element que delimita una sobirania territorial.
Per a nosaltres les fronteres sempre han estat sinònim de separació entre germans, entre famílies, han estat sinònim d’exili i patiment, han estat sinònim d’aïllament social i cultural, han estat barrera, han estat tanca, impediment, obstacle, separació.
Josep-Lluís Carod-Rovira
El text anterior correspon a un fragment de la transcripció de la conferència El paper de Catalunya a l’Europa del segle XXI, pronunciada per l’aleshores Vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, el 15 de maig de 2008 a la London School of Economics (LSE).
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia.
