El rellotge no s’atura. No s’atura mai. Tic, tac, tic, tac…i així passen: segons, minuts, hores. I de les hores se’n fan dies i dels dies se’n fan anys. Els humans, sempre tan pendents del rellotge. I el rellotge, tan despreocupat de tot i de tothom. A vegades voldríem que les hores volessin i, a vegades, voldríem que es quedessin estàtiques, completament immòbils. Però el rellotge segueix avançant, indiferent a la nostra voluntat i als nostres desitjos.
Amb el pas del temps, les persones creixen i, suposadament, maduren. I arriba aquella etapa en què tot és nostàlgia: la joventut, els viatges amb moto, les escapades a la platja, la cervesa amb els amics, les mirades amagades, l’amor passional. O aquells dies d’hivern refugiats al bar del poble amb el Cacaolat calent. Les nits desenfrenades, o les tardes de llàgrimes i amics que et consolen. I fins i tot, aquelles llargues estades a la biblioteca envoltada de 5 llibres que saps que no et llegiràs. Però el rellotge segueix: tic, tac, tic, tac…
I tot va quedant enrere. Per sort. Perquè el millor del pas del temps és tenir coses que recordar. La nostàlgia és, per sí mateixa, bona. No hi ha res millor que conservar una memòria plena de records. Sí, bons i dolents. Recordar els millors moments de la teva vida i pensar en els pitjors com a oportunitats, ocasions per aprendre dels errors. I mentre tu recordes, el rellotge continua: tic, tac, tic, tac…
Però després de la joventut potser arriba una parella i, qui sap, potser fills. I els veus créixer i els estimes. I ells es fan grans, però tu formes part de les seves experiències. I, segurament, d’una manera o una altra, continuen les mirades amagades i l’amor passional. Amb una mica de sort també continuen les escapades a la platja o la cervesa amb els amics. Canvia el context però continua l’essència.
Una vegada vaig llegir que la “vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent altres coses”. Ho deia John Lennon, i crec que té raó. La vida és, en definitiva, una memòria plena de records, un seguit de coses que formen part de la quotidianitat i que amb el pas del temps esdevenen efemèrides.
Només es tracta d’aprofitar-ho, que del dia a dia se’n construeix una vida sencera.
Des de la Mediterrània 
Totalment d’acord amb tu, Xènia, cal viure intensament el dia a dia d’avui, els records de demà.
M’ha agrada’t aquest text, Xènia. Convida a la reflexió.
El tic tac és implacable, però podem omplir el temps de vida, gràcies Xènia!
Hi ha un vídeo, en aquesta mateixa línia, que m’agrada molt: Everybody’s free …
Moltes gràcies a tots, i gràcies pel vídeo, Sophia!
Val la pena entrar una estona al twiiter per llegir paraules tan certes y plenas de sentiment.
Certament el temps és implacable. És igual per tothom.
L’únic que podem fer és aprendre a aprofitar-lo de la millor manera possible.