De la pólvora i els netejadors de vàter

De petit, sempre m’havien fet fàstic aquella mena de floritures allargassades i blanques que apareixen en algunes parets humides. Em feien fàstic perquè en desconeixia la naturalesa i perquè sempre eren en llocs ombrívols i humits – i vaig descobrir que a prop d’on hi havia estables amb bestiar. Al carrer de Gualbes, en front de la plaça d’Adrià de Barcelona, on jo solia jugar quan era un nen, hi havia un lloc on les excrescències apareixien -ens semblava- de dia en dia. Era al peu de les escales del parc de Monteroles, on avui hi ha un pàrquing, un lloc fastigós aleshores atès que tots els gossos del barri hi anaven a pixar, cridats probablement per la ferum amoniacal cofoia d’hormones que tant plau els nostres millors amics. El meu avi deia que allò era el salnitre, i que anava bé per a les plantes, i estic segur -encara que no recordo haver-ho vist mai- que en recollia per tirar-n’hi. Anys més tard, jo tancava la bicicleta en un garatge que havia estat l’estable d’una de les darreres vaqueries de Barcelona, al carrer Abad Odó. I les parets més ombrívoles de l’estable també eren ben plenes de les filagarses blanques. La propietària -que ho havia estat també de la vaqueria- havia pintat i repintat i fins i tot emblanquinat amb calç, i l’adroguer del barri, a Can Codina, li havia venut ves a saber quina-mena-de-què que sembla que anava d’allò més bé… fins que les filagarses apareixien de nou.

Però no val a perdre-hi el temps ni els diners: quan el sòl conté sals riques en nitrogen i és humit, tard o d’hora, l’aigua ascendeix per capil·laritat tot arrossegant el nitrat de sodi o de potassi -o tots dos- que cristal·litzen finalment, en evaporar-se l’aigua a la superfície, formant els característics filets blancs: heus aquí el salnitre. Els consells de Can Codina o l’emblanquinat de la paret no actuaven sobre les causes: la presència al sòl dels nitrats,  fornits per desenes d’anys de fermentacions i transformacions químiques de la urea de les vaques, al carrer Abad Odó, o la dels gossos, al carrer de Gualbe.

El meu avi tenia raó: el salnitre és una bona font de nitrats per a les plantes. I va tenir un gran valor com a fertilitzant fins que el desenvolupament de la química industrial alemanya a les primeries del segle XX va trobar altres maneres d’obtenir amoníac i altres substàncies constituïdes de nitrogen. Tanmateix el salnitre també pot tenir usos més agressius. Els romans l’empraven en la guerra per fer foc, però com que no havien descobert el poder detonant de determinades mescles ben polvoritzades i comprimides que inclouen nitrat de potassi, carbó i sofre, la pólvora, ves, trigaria un temps d’arribar a Europa.

La paraula salnitre (sal de nitre) procedeix a través del llatí de l’expressió amb què el egipcis, grans químics pràctics de l’antiguitat, coneixien el carbonat de sodi decahidratat, que avui anomenem natró. El carbonat de sodi i el nitrat de sodi són substàncies diferents, però això realment no es va saber fins que es va aïllar i identificar el nitrogen (nitro gen, generador de nitre) al segle XVIII. Tot i que salnitre és el mot més emprat en català per designar ambiguament el nitrat de potassi i el de sodi, també existeix el mot salpetre. Aquest sinònim procedeix de l’expressió llatina medieval Sal Petrae (sal de la pedra) sembla que inventada per l’alquimista Geber (sobrenom d’Abu-Mussa Jàbir ibn Hayyan al-Azdí,722-804?),  i ens remet a la manera d’obtenir-lo durant segles. I és que el problema de com obtenir salnitre per fabricar pólvora va preocupar molt, perquè durant anys per proveir-se’n calia anar a coves i estables o a prop de fosses sèptiques. Val a dir que Catalunya en fou una gran productora fins que es van trobar enormes quantitats als actuals Xile, Bolívia i Argentina a partir del segle XVII. Des dels temps de Jaume I -que, per cert, el treia de la Cova de Collbató-, a Catalunya es fabricava un nitrat de potassi de gran qualitat, però el fet que calgués recórrer més endavant al seu “cultiu” en llocs pròxims a fosses sèptiques per abastir-ne la demanda creixent no puc evitar de relacionar-lo amb la nostra cultura tan escatològica…

Ja al segle XX, exactament el 1919, un enginyer que treballava en el desmantellament d’una fàbrica d’explosius, Harry Pickup, va vessar -ves a saber per quina raó!- residus en una tassa de vàter. El Senyor Pickup, home habituat a l’observació sistemàtica, va adonar-se del poder detergent dels residus. I la seva ment, alertada per aquell acte de serendipitat, va fer un salt. I no només la seva ment, sinó també el seu compte corrent en fabricar i comercialitzar un nou producte de neteja amb la marca Harpic, una contracció del seu propi nom amb la qual avui genèricament designem qualsevol netejador del vàter.

I vet aquí com el salnitre torna a l’origen…

 

 

Tonilog

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia, Cultura i Societat
One comment on “De la pólvora i els netejadors de vàter
  1. Oriol López ha dit:

    Sempre havia vist el salnitre com un problema relacionat amb la humitat a les parets; ara, després de llegir aquest article, veig que també té les seves bondats.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: