EL FEUDALISME: DEFINICIÓ, CONCEPTES I FORMES

FEUDALISME

És un terme que sorgeix al segle XIX i que es refereix al règim econòmic i social que va regir tota l’edat mitjana. El feudalisme és característic dels pobles europeus, detectat des del segle XI i que en un sentit ampli es pot dir que va arribar fins al segle XVIII. Descriu l’ordre polític i militar basat en els vincles de dependència entre senyors i vassalls, en els quals els elements principals eren l’homenatge o jurament de fidelitat i tinença de feus. No obstant, s’ha definit el feudalisme com un règim social que es basava en la confiscació dels beneficis (de l’excedent productiu) del pagès per part dels nobles i del clergat alt. Les classe privilegiades es relacionaven a través de llaços de vassallatge creats al voltant d’un feu, estructurant-se jeràrquicament segons el seu poder econòmic. La Revolució francesa de 1789 i l’ascens del liberalisme burgès del segle XIX, van acabar amb el feudalisme.[1]

Croquis de la organització feudal a l’edat mitjana i les seves interelacions i formes de vida.

El feudalisme consistia en una piràmide on cada esglaó estava per sota d’un altre. Les seves relacions eren complexes i d’obediència.[/caption]
Els usatges Són una recopilació de normes jurídiques que durant el regnat d’Alfons I es va decidir de recollir un antic dret consuetudinari de caràcter feudal en sintonia amb la realitat econòmica de l’època. Es van estipular 174 usatges i van sorgir per solucionar els problemes provinents de la societat feudal[2].
El codi dels usatges per exemple explica:
· XXXIII“Qui, per ira, trenqui el vincle d’homenatge amb son senyor o li abandoni el seu feu, li prendrà son senyor tot quan tingui per ell, i ho tindrà tant emps fins que torni en el seu homenatge, i li presti caució de dret, i li esmeni amb sagramt el deshonor que li hagi fet; i després recobri el feu que havia abandonat.”
· XL “De tot mal que home farà a son senyor, o senyor a son home, sense declaració demancament al dret o a les obligacions degudes al senyor feudal i sense desafiament ha d’ ésser reparat de cada part.”
Un exemple escrit del segle XIII literalment: “Perquè a alguna part de Catalunya que porta el nom de Catalunya Vella, com a tot el bisbat de Girona i gairebé la meitat del bisbat de Barcelona que hi ha a la part de llevant del riu Llobregat i la major part del bisbat de Vic, els homes d’altre que no són cavallers estan lligats de tal manera als seus senyors que els seus fills són homes dels seus senyors i no poden casar-se ni abandonar les masies. I si ho fan s’han de redimir.”[3]
El feudalisme ha estat estudi posterior des de diferents òptiques, per exemple el marxisme explica que hi ha una aparença d’una relació entre el propietari i la terra de forma molt íntima, la finca s’individualitza amb el seu senyor, té el seu rang, és amb ell baronia o comtat, per exemple. El senyor té els seus privilegis, la seva jurisdicció, les seves relacions polítiques, alhora que ve a ser com un embrió de nacionalitat. El senyor consumeix el que hi ha al seu territori i deixa tranquil·lament la cura de la producció als serfs i vassalls[4].Encara que l’anterior afirmació no és del tot exacta si ens atenem a la documentació de l’època, si tenim en compte que el senyor no residia generalment al castell del lloc geogràfic que li pertany, delega un o diversos batlles per defensar els seus drets, a part del castlà[5].
Segons Vicens Vives l’oligarquia feudal catalana va complir la seva tasca històrica, va donar seguretat al territori i va permetre el conreu i el desenvolupament, possiblement els nobles feudals van ser els primers que es van adonar de la unitat del país i de la seva diferenciació nacional.[6]
Com ja s’ha dit el senyor de cada domini tenia damunt els seus vassalls adscrits a la gleva una sèrie de drets que el document jurídic anomenat Els Usatges va sancionar, la major part d’aquests drets eren abusius però això rebien el nom de mals usos i pesaven damunt la pagesia remença. Les figures jurídiques del feudalisme eren els següents:
La cugúcia, la intestia i l’eixorquia, la firma d’espoli forçada, l’àrsia o arsina i la remença. Els Usatges consignen explícitament els mals usos: intéstia, cugúcia i eixorquia i implícitament el darrer, remença. Els Usatges no parlen de la firma d’espoli i àrcia perquè eren de dret consuetudinari.
· El dret de cugúcia: consistia a partir el senyor amb el marit víctima d’adulteri els béns de l’adúltera i si l’adulteri s’havia fet amb coneixement, permís o per voluntat del marit els prenia el senyor íntegrament.
· El dret d’intestia: quan moria el vassall sense testar el senyor es quedava la tercera part dels béns d’aquell si deixava vídua i fills, el senyor es quedava amb la meitat si només deixava fills, si només deixava vídua el senyor prenia la meitat i l’altra meitat anava als parents del difunt, en cas de no haver-hi parents el senyor es quedava amb la totalitat de l’herència.
· El dret d’eixorquia: el senyor es quedava una part dels béns del pagès que casat, moria sens fills, dit d’una altra manera: la part que els fills haurien tingut.
· L’arsina (també àrcia): es tractava de la indemnització que el senyor percebia quan es ficava foc per casualitat al predi, sigui totalment o parcial. L’objectiu era castigar la negligència del pagès. L ‘import d’aquesta indemnització variava, en alguns llocs era la tercera part dels béns mobles del pagès[7].
· La firma d’espoli: era la quantitat que el senyor rebia per autoritzar al pagès a hipotecar en seguretat el dot i esponsalici de la seva esposa, les terres o part d’aquestes que del primer tenia. L’espoli era qualificat de forçat i violent. Rovira i Virgili afirma que el terme “firma d’espoli forçada” es va transformar per defecte en “firma de esposa forzada” en la seva forma castellanitzada i que es tractava d’una confusió al creure que “el dret de pernada” era el dret de la primera nit. Rovira continua explicant que pernada significa la perna de porc que es pagava com a cens. També afirma Rovira que aquest costum (dret de primera nit) no va existir mai a Catalunya, que és culpa de la confusió abans dita i que si algun cop va succeir era un fet esporàdic.
· Remença: dret (pagament d’una redempció personal) que el senyor territorial podia exigir del vassall subjecte a adscripció a la terra quan aquest volia abandonar-la[8].
· Dret de fàbrega(fàbrica): el pagès havia d’apariar les eines útils de conreu a la forja del senyor o sinó, pagar-li aquest servei amb una pensió en espècie o en metàl·lic dita llòssol.
· Dret de forn: pel qual el pagès havia de coure el seu pa al forn del senyor i pagar el dret corresponent.
· Dret de molineria: el pagès havia de dur a moldre el gra al molí del senyor
Fins al segle XII les condicions dels habitants de les ciutats i viles i la dels habitants del camp, aquells estaven també sotmesos als mals usos però van anar desapareixent de les zones urbanes i semi urbanes per les exempcions que van concedir sobirans i senyors[9].
· Delme: Als segles XIII-XVI deu per cent dels productes de la terra que pagaven alguns pagesos de remença a llurs senyors territorials. També s’anomenava delmari el territori dins el qual una església, un senyor, monarca, etc. Tenien dret a cobrar el delme, que es podia fer en una lloc, que s’acostumava a anomenar casa delmera que dins d’aquell territori s’hi anava per pagar el delme. L’encarregat de fer aquest cobrament s’anomenava delmer o delmeser.[10] El cobrament del delme va ser motiu de conflicte entre l’església i els senyors feudals, així tenim l’exemple del Concili romà de 1210 i diu: “…alguns laics intenten privar les teves esglésies i clergues dels delmes mitjançant joc brut (…) Hi ha qui no s’avergonyeix de privar a certs a certs clergues dels seus delmes, perquè menyspreen el seu depravat comportament (…) El que es deu a Déu és l’entrega dels delmes, aquests s’han d’entregar als clergues (…) I com el pagès ha d’entregar la desena part de tots els fruits que li pertanyen per cultivar la terra, així mateix el senyor feudal està obligat a entregar la desena part que rep per ser el senyor de la seva terra.”[11]
· Primícia: A les relacions emfitèutiques de la Catalunya Vella, part dels fruits que els pagesos de masos, bordes, quintanes i altes possessions territorials, per pacte o per costum pagaven als seus senyors a més del delme. Concretament es tractava dels primers fruits que donava la terra.[12]
· Maridatge: A la Corona catalano-aragonesa dels segles XIII al XVIII, exacció que rebia el monarca sobre els vassalls per recollir cabals destinats al dot d’una filla o una germana.[13]
· Host: Sobretot dels segles XII al XV dret annex al senyor d’una baronia pel qual les persones radicades al terme del seu castell, havien de prendre part a les accions bèl·liques per incorporació amb armes a l’exèrcit que aquell organitzava.[14]
· Cavalcada: expedició militar destinada durant l’època medieval en devastar el territori enemic i a estamordir la seva població mitjançant el saqueig, la destrucció i la captura de presoners. Les condicions d’aquest tipus d’incursió, l’èxit de la qual el factor sorpresa era molt important, s’havia de realitzar en un curt espai de temps, no superior a un dia, i en conseqüència feia indispensable la participació de la cavalleria. La cavalcada, juntament amb l’host era un dels principals serveis que tots els vassalls menors de 60 anys havien de donar al seu senyor, i només s’hi podien redimir previ pagament d’un pagament de diners.[15]
· Quarter: A Catalunya contracte consuetudinari de parceria perpètua, que consisteix a concedir un predi a perpetuïtat a canvi de cedir una quarta part de tots els fruits.[16]
· Quèstia: Tribut en diners o fruits que el senyor feudal cobrava dels seus súbdits, fos per imposició del senyor, sigui per repartiment efectuat per autoritats o funcionaris subalterns. També anomenat questia, quístia, quistia o questa.[17]
1.1La senyoria
La senyoria és un terme genèric comprensiu de diverses situacions de domini per part d’algú poderós ( un noble o gran propietari) sobre un àmbit territorial o un grup de població que hi resideix[18]. La senyoria es podia dividir – a part d’altres divisions i qualificacions- entre la senyoria jurisdiccional o la senyoria territorial.
· La senyoria territorial se pot definir com un cert domini sobre les persones i el conjunt del territori en un espai determinat (poble, terme, quadra) domini que en si aliè a la propietat de la terra (encara que alguns cops estigui superposat a aquesta)[19]
· La senyoria jurisdiccional consistia en l’exercici per part del senyor, de les prerrogatives del poder públic: govern del territori i administració de justícia i l’apropiació dels ingressos provinents d’aquestes prerrogatives[20].

Plànol de Catalunya que centra el conflicte dels remences a la Catalunya Vella.

1.2El descontent popular
També existeixen documents sobretot a partir del segle XI de llistes de queixes, també anomenades aleshores com querimonia, clamores o rancuras confeccionades pels pagesos en contra de l’arbitrarietat del senyor feudal.[21]
Sempre hi van haver casos de pagesos que es van rebel·lar o senzillament discrepar de les condicions del feudalisme que els imposava, com el cas un tal Albert Salomó que el 28 de maig de 1100 va acceptar sotmetre’s a la prova de l’aigua bullent a fi i bé de demostrar que el senyor i castlans de Taradell no tenien cap tipus de dret damunt la seva persona ni els seus béns[22].
No obstant el disgust entre la pagesia per la submissió que suposava el feudalisme va anar creixent amb els pas del temps i tenim el cas dels remences, pagesos que es resistien a aquestes condicions tan dures, va causar lluites molt llargues entre noblesa i pagesia a Catalunya, que va tenir la seva fi amb la sentència de Guadalupe el 1487 per part del rei Ferran II, que no va acabar de solucionar el problema[23].

1.3Guerra dels remences
La remença era la redempció que el pagès havia de satisfer per deslliurar-se de l’adscripció a la terra. Era una obligació permanent i hereditària que afectava a tota la família pagesa. La primera guerra remença va ser un alçament poc abans que esclatés la guerra civil catalana (1462-1472) bandes armades de 100 a 500 homes van entrar a diferents viles catalanes. I el seu cabdill, Francesc de Verntallat es va posar a disposició de la guerra civil catalana entre el rei Joan II i la Generalitat del costat del rei. El final d’aquesta primera guerra va ser el 1472 que no va resoldre el plet remença i les recompenses de Joan II només van beneficiar una petita part de la pagesia.[24]
La segona guerra remença, dirigida pel sector més radical, dirigit per Pere Joan Sala. Es van assaltar Granollers i recorrien el Maresme i el Baix Llobregat i finalment van ser vençuts pel conestable, morint-hi 200, 200 presoners i Pere Joan Sala, executat. Malgrat la derrota no es va posar fi a les reclamacions dels pagesos fins a la sentència arbitral de Guadalupe, el 1486.[25]

Monument a Pere Joan Sala (Granollers de Rocacorba ? Barcelona 1485). Va ser capitost de la segona guerra remença. Va derrotar diferents cops l’exèrcit de Ferran II, però fou vençut.

1.4La Sentència de Guadalupe

El 21 d’abril de 1486 el rei de Catalunya-Aragó Ferran II, va dictar un conjunt de disposicions fent ús de la seva potestat reial i basant-se en l’acatament del seu arbitratge que s’anomena “Sentència de Guadalupe” (fet a Santa María de Guadalupe, Extremadura, on estava el rei) i que tenia per objectiu posar fi al conflicte del camp català conegut coma guerres remences. La sentència reglamentava les relacions jurídiques del camp català, com per exemple la redempció dels mals usos i extingia una sèrie d’abusos consuetudinaris. També s’havien de restituir castells destruïts als senyors, s’havien de castigar els pagesos responsables de la segona guerra remença[26].
Va ser un avenç considerable, però no va ser l’abolició del feudalisme, ja que els pagesos per extingir els mals usos havien de pagar la xifra de 60 sous barcelonins (10 per cada mal ús) i amb un interès d’un 5% anual[27] i això no tots els pagesos ho podien pagar. A més els capitostos de la guerra dels remences són condemnats a mort i esquarterament i confiscació de béns…[28] En referent a l’aplicació de la sentència hi van haver dificultats, el rei va haver de fer alguna interpretació quan hi havien mals entesos, Ferran II va modificar en alguns aspectes la sentència de Guadalupe imposant noves contribucions als pagesos.[29]
Gaspar Feliu afirma que la sentència de Guadalupe que el règim senyorial es va mantindre intacte al Pla d’Urgell i probablement a tota la Catalunya nova fins al segle XVIII i que algunes millores que representava la sentència de Guadalupe en algunes zones de Catalunya no van fer cap efecte.[30]
Bibliografia
Història de Catalunya, Ferran Soldevila
Diccionari d’història de Catalunya
Història medieval de Catalunya, Mercè Aventín i J.Mª Salrach
Història de Catalunya, J.M.ª Sanmartí
Història de Catalunya, Rovira i Virgili, Antoni

Diccionari de la llengua catalana
Diccionari d’ història universal
Catalunya mil anys enrere, Pierre Bonnassie
Notícia de Catalunya, Jaume Vicens Vives
El funcionament del règim senyorial a l’edat moderna. L’ exemple del Pla d’Urgell, Gaspar Feliu

[1] Diccionari d’ història universal, pàg. 387 i 388
[2] Diccionari d’història de Catalunya, pàg. 1086
[3] Conmemoraciones de Pere Albert, segle XIII
[4] Manuscrits econòmico-filosòfics, pàgs. 102-103, Karl Marx
[5] Catalunya mil anys enrere, pàg. 114, Pierre Bonnassie
[6] Notícia de Catalunya, Jaume Vicens Vives, pàg. 56
[7] Història de Catalunya, vol. IV, pàg. 244-248, Rovira i Virgili
[8] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 1686
[9] Història de Catalunya, vol. IV, pàg. 244-248, Rovira i Virgili, Antoni
[10] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 603
[11] Concili de Roma de 1210, consta al Corpues Iuris Canonici
[12] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 1574
[13] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 1240
[14] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 1070
[15] Diccionari d’història de Catalunya, pàg. 225
[16] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 1621
[17] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 1625
[18] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 1785
[19] El funcionament del règim senyorial a l’edat moderna. L’ exemple del Pla d’Urgell, Gaspar Feliu, pàg. 21
[20] El funcionament del règim senyorial a l’edat moderna. L’ exemple del Pla d’Urgell, Gaspar Feliu, pàg. 21
[21] Història medieval de Catalunya, Mercè Aventín i J.Mª Salrach, pàg. 79
[22] Catalunya mil anys enrere, pàg. 250, Pierre Bonnassie
[23] Història de Catalunya, pàg. 40, J.M.ª Sanmartí
[24] Diccionari d’història de Catalunya, pàg. 904-905-906
[25] Diccionari d’història de Catalunya, pàg. 906
[26] Diccionari d’història de Catalunya, pàg. 517 i 518
[27] Història de Catalunya, Ferran Soldevial, tom 2 pàg. 804
[28] Història de Catalunya, Ferran Soldevila, tom 2, pàg. 805
[29] Història de Catalunya, Ferran Soldevial, tom 2, pàg. 807
[30] El funcionament del règim senyorial a l’edat moderna. L’ exemple del Pla d’Urgell, Gaspar Feliu, pàg. 157

Autor: Francesc Rebolledo

Copyright: Francesc Rebolledo i Bonjoch (Catalunya)

Quant a Francesc Rebolledo

"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)