Trencar les normes del joc

Al principi tot això de romper las reglas del juego democrático (sic) no em feia res, ho considerava una mostra més de l’estratègia unionista de la por. Com allò de que els títols universitaris catalans no serviran en la Catalunya independent, com allò de que el sobiranisme espantaria les inversions estrangeres o com allò de que la Catalunya independent no podrà pagar les pensions. Però cony, el temps passa i resulta que de totes les ximpleries que hom pot sentir cridar des del bàndol unionista —quan falten arguments i falla la raó, la imaginació esdevé essencial— aquesta de les regles del juego sembla ser la que més perdura. I sincerament, quan veig que algú esgrimeix l’argument —per anomenar-ho d’alguna manera— que en democràcia votar és il·legal (o que “respectar” una norma aprovada per l’Espanya de fa trenta-sis anys “és més democràtic que votar“), em pixo —gairebé literalment— de riure. Si ens poséssim seriosos podríem rebatre tanta bajanada fàcilment girant-nos ja no cap a Escòcia —Madrid és a les antípodes de Londres pel que fa a fair play democràtic— si no cap a Lituània, que es va declarar independent de l’URSS al març del 1990, tot i que Gorbatxov assegurava que la independència era impossible (això em sona molt). El 1991 el poble lituà va ratificar massivament la declaració d’independència en referèndum (referèndum il·legal segons l’URSS, of course). Parin especial atenció a la crònica que en feia en Herman Tertsch, el qual avui ha esdevingut un biliós i violent unionista anti-consulta.

Entenc que les lliçons que dóna la Història són segurament massa difícils de seguir per a algú que té com a únic argument el fet que en democràcia no es pot votar. Per tant, atès que per a aquest tipus de persones la democràcia no deixa de ser un juego del qual ningú en pot trencar “les normes”, els posaré un altre exemple que —amb una mica d’atenció, una micona de voluntat i una miqueta de sort— potser sí que entendran: futbol.

El futbol, esport del qual jo em declaro afeccionat absolut, pot tenir diferents reglaments segons les federacions de cada Estat o país on es practiqui. De fet, pot tenir diferents normes depenent del tipus de partit que es jugui. En un amistós de pretemporada, per exemple, podem veure que els equips tenen permès de fer quatre o cinc substitucions de jugadors. Això, tanmateix, seria impensable de veure a la Champions League, on el nombre màxim de canvis permesos és de tres. També hi ha lligues, o tornejos, on és permès d’utilitzar segons quins dispositius tecnològics per tal de facilitar la feina a l’àrbitre i als assistents. En d’altres lligues i tornejos, no es poden fer servir (almenys, de moment). També és destacable l’abismal diferència entre el reglament del futbol sala i el del futbol platja, començant, sense anar més lluny, per les característiques del terreny de joc on s’ha de practicar cadascun.

El bonic del cas és que tot i aquestes diferències de reglament esmentades —algunes certament notables— de tot això en podem dir igualment FUTBOL. Per què? Doncs perquè hi ha certes cosetes bàsiques i essencials que per nassos són comunes en tots els reglaments i modalitats. Parlo de coses com ara el fet de no poder jugar amb les mans (tret dels porters o porteres), o el fet que quan la pilota creua la línia de gol, és gol. Podríem dir que no, podríem dir que s’hi val fer gol llençant la pilota amb les mans, o podríem dir que si la pilota entra dins la porteria no és gol sinó córner. Ho podríem fer perfectament, però aleshores, senyores i senyors, això ja no seria futbol. N’hauríem de dir bàsquet, o handbol, o potser fins i tot hauríem d’empescar-nos un nou nom per al nostre esport, però és obvi que no en podríem dir futbol. Em penso que ningú amb dos dits de front discutiria aquest extrem.

Doncs bé, amb la democràcia passa exactament el mateix. El dret a la lliure determinació és un principi fonamental dels Drets Humans, recollit també al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides. Un pacte, per cert, que l’Estat espanyol va ratificar el 1977. (Oh, quina casualitat, es va ratificar tot just quan l’Estat volia transicionar —o fer-ho veure— de dictadura a democràcia. Per què serà?). L’autodeterminació és GOL, benvolgudes i benvolguts. No ens poden dir que hem de treure des del córner perquè hem enviat la pilota al fons de la xarxa. Bé, sí que ens ho poden dir, és clar. Però aleshores, si votar no està permès —si un gol no és gol— vol dir que aquí no estem jugant a la democràcia. En podríem dir pseudodemocràcia, o potser semifeixisme, però democràcia no. Mai. De cap manera. I si a pesar de prohibir el vot s’entesten a continuar dient que aquí hi ha democràcia, seran precisament ells els qui n’estaran trencant les normes més essencials.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Altres
%d bloggers like this: