L’impacte de bosses de plàstic biodegradables sobre la planta marina de fons sorrencs “Cymodocea nodosa” (Ecologia mediterrània, 27/2017)

El mes d’agost passat, amb motiu d’una recerca de Pedrotti et al. (2016), comentàvem l’impacte dels plàstics flotants en els ecosistemes marins. L’estudi de Pedrotti et al. sobre la Mar Lígur, indicava que el 62-76% dels materials plàstics flotants consisteixen en polietilè. De fet, les bosses de polietilè constitueixen una font destacada d’aquests plàstics flotants. El polietilè, com el polipropilè, són considerats no-biodegradables: sense un tractament especial no són metabolitzats efectivament per bacteris o altres microorganismes descomponedors. Una alternativa a les bosses de plàstic no-biodegradables és l’ús de materials que siguin biodegradables o compostables. Aquestes bosses de plàstic biodegradable es poden reutilitzar un nombre ben limitat de vegades, com passa amb les de polietilè, però tenen una menor persistència ambiental. Ara bé, el terme “biodegradable” s’ha de contextualitzar, en el sentit que el temps de descomposició pot variar d’acord amb les condicions ambientals (físiques, químiques i biològiques). Un producte que és relativament degradat en un ecosistema terrestre pot ésser més resistent en els sediments marins. El grup de recerca d’Elena Balestri, Virginia Menicagli, Flavia Vallerini i Claudio Lardicci, de la Universitat de Pisa, ha volgut estudiar l’impacte d’aquestes bosses de materials biodegradables en praderies sorrenques, un ecosistema ben difós i productiu en la zona litoral del fons marí. Per fer-ho, han realitzat experiments sobre cultius de Cymodocea nodosa. Els resultats de la seva recerca apareixeran en forma d’article a la revista Science of the Total Environment. Indiquen una notable persistència de les bosses (85% en sis mesos), amb efectes sobre l’oxigenació i el pH del sendiment marí, als quals ha de respondre C. nodosa.

Experiments en mesocosmos

Els experiments en mesocosmos es troben a mig camí entre el microcosmos del laboratori i el macrocosmos de l’estudi de camp. Hom intenta combinar el control experimental amb un escenari realista d’interacció. Elena Balestri, Virginia Menicagli, Flavia Vallerini i Claudio Lardicci són biòlegs marins de la Unitat d’Ecologia i Biologia Marina del Departament de Biologia de la Universitat de Pisa. Els seus experiments els realitzen en plantacions de Cymodocea nodosa, una herba de fons marins, de distribució atlanto-mediterrània.

Una praderia submarina de “Cymodocea nodosa” en forma de guerrilla, amb els peus relativament separats els uns dels altres, retratada per Miguel Verdú, a prop d’Alacant. L’octubre passat, en parlar d’una recerca de Ben-Gharbia et al. (2016), remarcàvem la riquesa relativa de la comunitat epifítica d’aquesta planta.

Balestri et al. estudien tres règims diferents de cultiu de C. nodosa:
– una planta aïllada, que simula la situació natural de substrats nus.
– dues plantes de C. nodosa, que simula les condicions d’una praderia monoespecífica
– una planta de C. nodosa i una altra de Zostera noltei, que simula les condicions d’una praderia mixta.

De cada planta estudien l’evolució (bàsicament, el creixement clonal). En els règims de co-cultiu, estudien a més les relacions entre les dues plantes.

En alguns d’aquests mesocosmos, Balestri et al. abocaren diverses bosses biodegradables d’una marca comercial. Seguiren experimentalment l’evolució de les bosses així com variables físiques i químiques del sediment.

Zostera noltei

L’impacte de les bosses biodegradables

Després de sis mesos, les bosses abocades tan sols havien perdut un 15% de la massa inicial. Els sediments dels mesocosmos exposats a les bosses mostraven, en comparació amb els controls, una major acidesa i una reducció en la concentració d’oxigen de la part aquosa del sediment. La presència de la bossa biodegradable, doncs, estimulava un major metabolisme descomponedor en el sediment.

Les plantes de C. nodosa exposades a les bosses mostraven una major difusió d’arrels i un major recrutament vegetatiu (és a dir, un major creixement clonal) que no pas les plantes de C. nodosa que havien crescut sense.

En presència de les bosses, les interaccions entre dues plantes adquirien una natura competitiva, en comparació amb els controls (interacció neutra). Això es donava tant en les plantes de C. nodosa que tenien una congènere com a veïna com les que tenien una de Z. noltei. Les bosses, doncs, estimulaven la competència intra- i interespecífica. En el cas dels mesocosmos mixtes, C. nodosa mudava el creixement en guerrilla (amb rames àmpliament separades) al creixement en falange, amb una estructura més compacta.

Balestri et al. remarquen que “aquests resultats suggereixen que les bosses biodegradables, en alterar la geoquímica del sediment, poden promoure la segregació espacials de clons d’herbes marines i influir en la coexistència interespecífica”.

Lligams:

Biodegradable plastic bags on the seafloor: A future threat for seagrass meadows?. Elena Balestri, Virginia Menicagli, Flavia Vallerini, Claudio Lardicci. Science of The Total Environment, 605-606, 755-763 (2017).

Arxivat a Ciència i Tecnologia

Podeu escriure el vostre comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: