El genoma mitocondrial dels sardofenicis de Monte Sirai (Paleogenètica mediterrània, 02/2018)

El maig del 2016 vam comentar una recerca de Lisa Matisoo-Smith et al. sobre el mitogenoma del “jove de Bursa”, que va viure a la Cartago de fa 2500 anys. Els cartaginesos són denominats en les fonts clàssiques gregues com a libiofenicis, en tant que Cartago era una colònia fenícia establerta al litoral de Líbia (nom que els grecs utilitzaven allà on els romans dirien Àfrica). Les metròpolis fenícies eren a Síria i, en conseqüència, els habitants de Tir, Sidó, Biblos, Arwad, etc., eren denominats segons aquest esquema com a siriofenicis. Seguint aquesta línia, hauríem de denominar els fenicis de Sardenya com a sardofenicis. Doncs bé, el grup que va fer aquella recerca sobre el jove de Bursa i trobà que el seu llinatge matern era probablement procedent del litoral nord de la Mediterrània, ens presenta ara un article a la mateixa revista en el que presenten 14 noves seqüències d’ADN mitocondrial, de les quals 10 corresponen a la colònia fenícia de Monte Sirai, al sud de Sardenya. Els autors les comparen tant amb població libanesa moderna com amb mitogenomes sards de l’època pre-fenícia. Les dades de Matisoo-Smith et al. venen a corroborar la mobilitat femenina i la diversitat genètica de les comunitats fenícies.

Interior d’una de les tombes de la necròpoli fenícia de Monte Sirai

Paleogenètica fenícia

Elizabeth A. Matisoo-Smith, del Departament d’Anatomia de la Universitat d’Otago (a Dunedin, Nova Zelanda) i Pierre A. Zalloua, de l’Escola de Medicina de la Universitat Libanesa Americana (LAU) de Biblos, conceberen aquesta recerca en el marc dels seus estudis genètics sobre la civilització fenícia. En l’anàlisi formal participaren, a més, del grup de Matisoo-Smith, Anna L. Gosling, Olga Kardailsky, Sophia Cameron-Christie i Catherine J. Collins, així com Daniel E. Platt (del Departament de Genòmica Computacional de l’IBM T. J. Watson Research Center, a Yorktown Heights, NY), Stefan Prost (del Departament de Biologia de la Universitat de Stanford), James Boocock (del Departament de Genètica Humana de la Universitat de Califòrnia Los Angeles). En la investigació també han contribuït Yara Kurumilian (de la LAU de Biblos), Michele Guirguis (del Departament d’Història, Ciències de l’Homes i de la Formació, de la Universitat de Sassari) i Hermann Genz (del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat Americana de Beirut). Del Departament d’Arts i Arqueologia de la Universitat Libanesa de Beirut han contribuït Wissam Khalil, Georges Abou Diwan i J. Nassar.

La cultura fenícia apareix devers l’any 1800 a.C. en les terres de l’actual Líban (“Northern Levant” en la denominació neutra anglesa) i en el segle IX a.C. ja s’havia expandit per la Conca Mediterrània, amb establiments comercials i assentaments en diversos indrets del litoral sud-europeu i nord-africà. El nom de fenici és un exònim grec, i entre els endònims segurament destacava el de “cananeu”. De totes maneres, la primera identificació d’aquest poble era amb la ciutat-estat. Les més puixants al començament foren Biblos i Sidó, però més tard guanyà pes Tir. Foren els tiris els qui fundaren Cartago en el 813 a.C.

L’impacte fenici fou probablement més gran a les illes que colonitzaren globalment, com Xipre, Malta o Eivissa. Però també tingueren impacte a les illes que colonitzaren regionalment com Sicília i Sardenya. A Sardenya, l’àrea d’influència s’estén al sud i a ponent de l’illa. Els fenicis trobaren a Sardenya la cultura nuràgica.

A final del segle VI a.C., Cartago estén el seu domini per tot Sardenya. En els segles posteriors, Cartago assolirà la primacia entre el món fenici de la Mediterrània Occidental. A la Mediterrània Oriental, els fenicis havien quedat atrapats entre les potències de l’est (començant pels assiris i arribant fins els perses) i Egipte. Roma conquerirà no tan sols Cartago, sinó també Fenícia. Les successions d’imperis s’aturen amb la creació del Líban modern, el qual ha cercat sovint les seves arrels fenícies. Segons els estudis de Zalloua, hom pot identificar marcadors en el cromosoma Y associats a la influència fenícia, la freqüència dels quals arriba a més del 30% entre els libanesos i a més del 6% en les àrees mediterrànies de petjada fenícia. Si el cromosoma Y és la part del genoma d’herència patrilineal exclusiva, el genoma mitocondria és d’herència matrilineal exclusiva, i en aquest sentit hom troba una dissonància entre patrilinealitat i matrilinealitat.

Monte Sirai

L’autumni del 1962, un noi de Santu Antiogu trobà al Monte Sirai casualment una estela amb el relleu d’una figura femenina. Hom determinà el caràcter fenici de les restes i l’agost del 1963 se’n va fer la primera excavació, a càrrec de la Soprintendenza de Santu Antiogu i de l’Institut d’Estudis del Pròxim Orient de la Universitat La Sapienza de Roma.

Monte Sirai era un emplaçament fenici de terra endins, fundat després dels emplaçaments fenicis de Sulci. L’emplaçament fenici es va fer al costat d’una torre nuràgica en el darrer quart del segle VIII a.C. La necròpoli de Monte Sirai és una de les més grans de la Sardenya fenícia i conté enterraments datats entre final del segle VII a.C. i la primera meitat del segle IV a.C. En el segle I a.C. l’emplaçament quedà abandonat definitivament.

Restes de l’emplaçament fenici de Monte Sirai

Extracció d’ADN antic a través de mostres dentàries

En aquest estudi, Matisoo-Smith et al. obtingueren ADN antic de 28 mostres de dents procedents de jaciments arqueològics libanesos (BEY 197, BEY 198, Saifi 477, Tell Fadous-Karabida) i de Monte Sirai. Per fer-ho van haver d’aconseguir un permís de la Direcció General d’Antiguitats del Líban (concedit el 6 de novembre del 2015) i del Ministeri de Cultura i Turisme d’Itàlia (concedit el 17 de març del 2016). Les mostres libaneses són custodiades per l’esmentada Direcció General, amb seu a Beirut, mentre que les sardes ho són al Laboratori d’Arqueologia “Sabatino Moscati”, en el Palau Segni de Sàsser.

Els dos jaciments del centre de Beirut, BEY 197 i BEY 198, foren excavats en el 2012-2013. BEY 198 es correspon al període fenici tardà, sota la dinastia aquemènida (539-330 a.C.) i consisteix en una tomba que, per bé que demolida devers el segle II a.C., conservava encara restes esquelètiques de quatre persones, dos adults, un adolescent i un infant. BEY 197 és un enterrament individual datat provisionalment entre els segles IV i I a.C.

El jaciment beirutí de Saifi 477 fou excavat entre el 2013 i 2014 i conté diversos enterraments excavats en la roca dels segles V-IV a.C. El jaciment de Tell Fadous-Kfarabida és a 2 km de Batroun, i conté enterraments de l’Edat de Bronze Mitjana I (vers el 1800 a.C.).

Les mostres de Monte Siria foren obtingudes en l’excavació del 2015, que posaren al descobert tres enterraments en fossa, en un enterrament en gerra (MS10584) i dos enterraments grupals. Tots ells foren datats entre final del segle VI i les primeres dècades del segle IV a.C.

Les dotze mostres dentàries de Monte Sirai són comparades doncs amb restes siriofenícies de diferents èpoques, amb una col·lecció de l’equip de Zalloua de 87 mitogenomes libanesos moderns i amb els 438 mitogenomes de la Sardenya pre-fenícia estudiats per Olivieri et al. (2017). El protocol d’obtenció de la seqüència incloïa controls de contaminació i de patrons de danys d’ADN antic.

Deu mitogenomes complets de Monte Sirai

De les 16 mostres libaneses antigues processades, Matisoo-Smith et al. han aconseguit la reconstrucció de quatre mitogenomes complets. El 75% de fracàs es deu a insuficiències de cobertura de seqüència (inferior a x3) o a l’aparició de patrons inacceptables de dany o contaminació.

De les 12 mostres antigues de Monte Sirai, han aconseguit 10 mitogenomes complets. Aquest 83% d’èxit l’expliquen per les condicions ambientals de temperatura i humitat i pel tractament posterior a l’excavació. Així, el sòls del jaciment de Saifi són relativament humits. Les mostres de Monte Sirai foren ja recollides de fet en el 2015 pensant en una ulterior extracció d’ADN.

Anàlisis filogenètiques

Tan sols l’haplotip H3 apareix en les mostres analitzades tant de la Sardenya pre-fenícia com de la Sardenya fenícia. Les anàlisis de components principals mostren una superposició entre les mostres libaneses i les mostres sardo-fenícies. Ara bé, la majoria de les mostres sardo-fenícies exhibeixen afinitat amb les mostres sardes pre-fenícies.

Les dades indiquen que els enterraments grupals de Monte Sirai podrien representar enterraments familiars. Així l’enterrament de quatre individus inclou dos infants (MS10579 i MS10580), que tenien haplotips J1c gairebé idèntics, cosa que indica que o bé eren germans o cosins materns. El tercer infant del grup presenta un haplotip N1b1a5 i el quart individu, una dona jove, l’haplotip W5.

Assentament, integració i mobilitat femenina

Els mitogenomes obtinguts s’afegeixen, doncs, a la col·lecció de paleogenomes fenicis. L’objectiu, en darrer terme, és identificar una “signatura fenícia”. Amb ella, Matisoo-Smith et al. confien poder discriminar entre les influències genètiques d’Orient Pròxim que arribaren a l’Europa antiga. Llinatges de l’Orient Pròxim s’expandiren cap a l’oest amb motiu de la difusió del neolític, de manera que aquesta influència pot emmascarar l’impacte posterior de la colonització fenícia.

El cas de Sardenya és interessant per a Matisoo-Smith et al. pel seu relatiu aïllament. Hom considera la població sarda moderna autòctona com una bona representació de la població neolític originària del Pròxim Orient i que s’expandí pel sud d’Europa. El neolític arribà a Sardenya vers el VI mil·lenni a.C., de la mà de la cultura cardial, que hi arribà des d’Itàlia. No obstant, Sardenya també té jaciments paleolítics (Corbeddu) i mesolítics, i de fet Olivieri et al. han rastrejat aquestes arrels en els seus mitogenomes.

El superhaplogrup H és el més comú entre les mostres fenícies antigues analitzades, tant libaneses com sardes. De les 10 mostres de Monte Sirai, cinc tenen haplotips H: H+16311, H1e1a6, H1bn, H3 i H5d. Els haplogrups H1, H3 i H5 es consideren originaris del SO d’Europa, des d’on haurien difós des de la darrera glaciació.

Com hem vist, dues mostres del Monte Sirai presenten l’haplotip J1c. Aquest haplotip és present entre els sards moderns i també s’ha identificat un haplotip J1c3 en una mostra sarda del 4000 a.C. L’haplogrup J hauria sorgit a l’Àsia occidental fa 45.000 anys, i hauria arribat a Sardenya, doncs, ben abans de l’arribada dels fenicis.

Una mostra de Monte Sirai presenta l’haplotip N1b1a5. L’haplogrup N és rar entre els sards moderns, però s’hi ha identificat l’haplogrup N1b1a9 com a específic de Sardenya. L’haplogrup N hauria arribat a Sardenya potser abans del Neolític. L’haplogrup N1b assoleix una freqüència del 10% al Líban modern (9 de 87 mostres).

Una altra mostra de Monte Sirai presenta l’haplogrup W5. L’haplogrup W hauria sorgit en la darrera glaciació en la regió càspia. És la primera vegada que s’identifica l’haplogrup W5 a Sardenya.

La mostra MS10587 pertany a l’haplogrup X2b. És difícil dir si aquest haplogrup és una introducció fenícia o neolítica.

La mostra MS10560 de BEY 197 presenta l’haplogrup T2b3. Aquest haplogrup no sembla ésser un llinatge indígena de l’antiga Fenícia. És possible que la seva presència indiqui l’arribada a Fenícia de llinatges propis de la Mediterrània Occidental.

Es tracta de mostres massa petites per arribar a grans conclusions. No obstant, Matisoo-Smith et al. remarquen que de la mateixa manera que el jove de Bursa mostrava un llinatge matern d’origen probablement europeu, alguns dels individus fenicis antics estudiats de Monte Sirai i un de Beirut mostren també llinatges aliens. Cal admetre doncs un cert grau de continuïtat entre les poblacions pre-fenícies i fenícies de Sardenya.

Les xarxes comercials fenícies implicaren un flux genètic masculí cap a occident, com mostren els estudis de cromosoma Y. No obstant, alhora, a través d’aquestes mateixes xarxes hi havia fluxos genètics femenins, que cursaven en la direcció contrària, arribant fins a la mateixa Fenícia. Assentaments fenicis de Sardenya com el de Monte Sirai indiquen l’assimilació de dones nuràgiques.

A mesura que les bases de dades s’ampliïn amb noves entrades, facilitades pel fet que els protocols d’extracció d’ADN ja són més presents en les planificacions arqueològiques, es podrà afinar més en les interpretacions sobre les migracions i les assimilacions culturals que tingueren lloc en la Mediterrània antiga.

Monte Sirai. Actualment se situa dins del terme municipal de Carbonia, ciutat inaugurada en el 1938 per Benito Mussolini, per acollir els treballadors de les mines de carbó de la contrada. En els anys 1970 les mines foren tancades, i s’hi practicà una reconversió cap a la metal·lúrgia. El Monte Sirai, però, no fou afectat per aquests moviments i ha romàs inhabitat en els darrers 21 segles

Lligams:

Ancient mitogenomes of Phoenicians from Sardinia and Lebanon: A story of settlement, integration, and female mobility. E. Matisoo-Smith, A. L. Gosling, D. Platt, O. Kardailsky, S. Prost, S. Cameron-Christie, C. J. Collins, J. Boocock, Y. Kurumilian, M. Guirguis, R. Pla Orquín, W. Khalil, H. Genz, G. Abou Diwan, J. Nassar, P. Zalloua. PLoS One 13: e0190169 (2018).

 

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: