El ritme de creixement de les arrels de l’alzina i del roure de fulla petita (Dendrometria mediterrània, 15/2020)

La setmana passada parlàvem del perfil lipídic de l’estepa ladanífera, investigada per Jerónimo et al.. És natural que en un estudi d’aquesta mena només es tractessin les parts aèries de la planta que, al capdavall, són les que nodreixen ovelles i cabres. Ara bé, quan pensem en aspectes de fisiologia vegetal no hem d’oblidar pas les arrels. És més fàcil, però, de dir que de fer. La dendrometria, per raons òbvies, s’ha centrat també en les parts aèries dels arbres: diàmetres i longituds de troncs i de branques, gruixos de l’escorça, etc. Tot i així, la dendrometria també s’aplica a les arrels, i tenim un exemple en un article que avui publica la revista Tree Physiology. Josu G. Alday, de la Universitat de Lleida, encapçala aquesta recerca que aplica dendròmetres automàtics per conèixer els ritmes d’expansió i contracció de les arrels de dues espècies mediterrànies, l’alzina (Quercus ilex) i el roure de fulla petita (Quercus faginea). Els ritmes són semblants a escala diürna, estacional i anual, bo i amb diferències: mentre el roure, de foliació caduca, té una taxa superior de creixement de les arrels en primavera, l’alzina, de foliació perenne, creix més durant l’estiu.

Un exemplar centenari de roure de fulla petita de Torrecuadrada de los Valles (Guadalajara)

Dendrometria d’arrels

Josu González Alday és investigador de la recentment formada Unitat Mixta de Recerca entre el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) i Agrotecnio, amb seu a Lleida. També és investigador del Departament de Producció Vegetal i Ciència Forestal de la Universitat de Lleida.

Un exemplar d’alzina d’Extremadura

Jesús Julio Camarero Martínez és investigador del Instituto Pirenaico de Ecología (IPE-CSIC), amb seu a Zaragoza. Jesús Revilla de Lucas és investigador del mateix centre, però amb seu a Jaca.

De Víctor Resco ja hem parlat en una altra ocasió. És professor de producció vegetal de la Universitat de Lleida, i participa a través de l’ETSEA en la unitat de recerca conjunta CTFC-Agrotecnio. A més, és professor de l’Escola de Ciència Enginyeria de la 西南科技大学.

Els dendròmetres automatitzats permeten fer un seguiment dels canvis en el radi de branques, troncs i arrels. L’aplicació dels dendròmetres en els arrels no és tan extensa com en les parts aèries. L’ús per registrar canvis a llarg termini no és pas tampoc tan habitual com el registre de canvis circadians. Així doncs, Alday et al. afrontaren aquesta recerca per aportar dades sobre la relació entre la dinàmica de dilatació i contracció de les arrels, variables ambientals i processos endògens, en el context d’un clima mediterrani marcat per la manca de disponibilitat d’aigua.

El lloc d’estudi és un bosc mediterrani mixt, integrat per alzines (Quercus ilex) i roures de fulla petita (Quercus faginea). Mentre l’alzina és un arbre perennifoli, el roure és un arbre caducifoli. Totes dues són espècies del mateix gènere adaptades a les condicions mediterrànies com manifesten les fulles coriàcies (esclerofília). Totes dues espècies, monoiques de flors separades, floreixen cap a l’abril-maig, amb el roure potser abans que l’alzina. Els aglans, molt semblants els de l’un i l’altra, fructifiquen cap al setembre-octubre, en aquest cas amb avançada de l’alzina. La principal diferència, doncs, entre les dues espècies es produeix a l’hivern, quan l’alzina conserva el fullam, però el roure no.

Per tal de seguir els canvis dendromètrics del gruix d’arrels en diverses escales temporals (diürna, estacional i interanual) instal·laren dendròmetres automàtics en les arrels principals de cinc alzines i de cinc roures de fulla petita. Els registres que ara analitzen abasten un període de 7 anys, amb dades cada 15 minuts.

Diferències i semblances en la dinàmica d’arrels de l’alzina i del roure de fulla petita

Totes dues espècies segueix un patró anual de canvi similar. És un patró bimodal, amb dos màxims de diàmetre d’arrel principal, un a la primavera i un altre a la tardor. Ara bé, en el cas del roure de fulla petita l’augment del gruix de l’arrel principal és tres vegades més marcat que el de l’alzina. És fàcil relacionar això amb els requeriments que té el roure per desenvolupar la foliació que havia perdut durant l’hivern.

Pel que fa al màxim de diàmetre d’arrel corresponent a la tardor, l’augment de l’alzina és més marcat. De fet la bimodalitat és més clara en l’alzina, mentre que en el roure de fulla petita el màxim de la primavera és clarament més elevat que el màxim de la tardor.

L’augment de calibre de l’arrel principal de la primavera és un bon indicador de l’activació de les arrels. En el cas del roure de fulla petita, aquesta activació és cronològicament anterior al de l’alzina. Això es relaciona amb el fet que el roure de fulla petita sol florir abans que l’alzina. De manera semblant, a final d’estiu, es produeix una segona activació fenològica de les arrels, on de nou el roure de fulla petita va més avançat que l’alzina.

Pel que fa a les variacions diàries, Alday et al. troben que en totes dues espècies hi ha una relació semblant entre el diàmetre d’arrel principal i les condicions ambientals de temperatura i humitat de sòl. Com més elevada és la temperatura, més elevat també és el radi de l’arrel. Com més elevada és la humitat del terra, també més elevat és el radi de l’arrel. En canvi, quan hi ha un dèficit hídric (mesurat per un dèficit de la pressió de vapor d’aigua), el radi de l’arrel tendeix a decréixer en totes dues espècies.

De tota manera, si hom sostreu els efectes de les variables ambientals, roman una variació circadiana del radi de l’arrel en totes dues espècies. Aquesta variació, doncs, seria el resultat de regulació endògena.

En resum, els patrons dendromètrics de les arrels d’aquests dos arbres reflecteixen dues estratègies de creixement diferents. Mentre que el roure de fulla petita centra el seu creixement en la primavera, l’alzina ho fa de manera més estesa fins ben entrat l’estiu.

Lligams:

– Similar diurnal, seasonal and annual rhythms in radial root expansion across two coexisting Mediterranean oak species. Josu G. Alday, J. Julio Camarero, Jesús Revilla, Víctor Resco Dios. Tree Physiology, tpaa041 (2020).