Boudjéma Samraoui treballa al Laboratoire de Conservation des Zones Humides de la Université 8 Mai 1945 de Guelma i al Departament de Biologia de la Universitat Badji Mokhtar d’Annaba. La setmana passada apareixia a la revista Ecology and Evolution un article que el té com a primer autor i autor corresponsable en el que presenten dades de la campanya d’anellament que el seu grup d’investigació realitza des del 2008 sobre el capó reial o ibis negre (Plegadis falcinellus). Entre el 2008 i el 2018 anellaren 1.121 polls d’aquesta espècie, dels quals han registrat reavistaments de 265 (el 23,6%). Apliquen sobre aquestes dades de dispersió des del lloc de naixement estatístiques circulars i models de barreja finita. L’orientació de vol d’aquesta dispersió mostra un fort component WNW-ESE. També constaten l’estreta relació entre les colònies d’aquesta espècie de l’Àfrica del Nord i de l’Europa del Sud, particularment de la Península Ibèrica: les colònies experimenten intercanvis parcials d’ibis juvenils i immadurs. L’ibis negre de l’Àfrica del Nord es dispersa també cap al Sahel però, a diferència de l’ibis negre de l’Europa Oriental, no fa migracions regulars d’anada i tornada. La dispersió de l’ibis negre creix a partir del segon any de vida respecte del primer. La distància de dispersió no dependria, segons les dades de Samaraoui et al. ni del sexe ni de la morfometria. La connectivitat a gran escala de les poblacions d’ibis negre de la Península Ibèrica i d’Algèria ve condicionada per l’heterogeneïtat del paisatge d’aquestes dues regions, i ve marcada pels vents dominants de la Conca Mediterrània Occidental.
Un exemple de capó reial o ibis negre (“Plegadis falcinellus”) fotografiat l’abril del 2013 per Gabriele Iuvara a Siracusa
Les migracions de l’ibis negre
Aquesta recerca fou concebuda per Boudjéma Samraoui i Farrah Samraoui, professora del Departament d’Ecologia de la Universitat de Guelma i biòloga del Laboratori de Conservació de Zones Humides d’aquest mateix centre. Els dos participaren igualment en el disseny metodològic i en la supervisió de tot el projecte. Abdelhakim Bouzid (del Département de Sciences Agronomiques de la Universitat Kasdi Merbah Ouargla), Abdennour Boucheker (del Laboratori de Guelma i del Departament de Biologia de la Universitat Badji Mokhtar d’Annaba) i Riad Nedjah (del Departament de Zoologia de la Universitat Rei Saud de Riad) han realitzat la investigació. Hamed A. El-Serehy (de la Universitat de Riad) contribuí en l’adquisició de fons i de recursos, vehiculats a través d’un projecte de suport als investigadors de la Universitat Rei Saud. Els autors tenen paraules d’agraïment per Jordi Figuerola (de l’Estació Biològica de Doñana) pel seu ajut en la determinació del sexe dels polls i en els reavistaments. També agraeixen els comentaris i suggeriments que han realitzat els revisors V. V. Robin, Simona Picardi, Javier Seoane i Simone Santoro, arran dels quals l’article fou publicat el 19 de gener per la revista Ecology & Evolution.
Des del punt de mira ecològic i evolutiu hom distingeix entre els moviments de migració i de dispersió dels organismes. La migració és una adaptació evolutiva que permet els organismes d’emprendre un moviment direccional i sincronitzat de caràcter estacional tant per a la recerca de nous recursos com per a l’evasió de condicions adverses. La dispersió és el moviment unidireccional d’un individu des del lloc de naixement o cria. La dispersió, i particular la dispersió des del lloc natal al primer lloc de cria, juga un paper important en les poblacions d’ocells, definint-ne l’estructura i la connectivitat. Dins d’una mateixa espècie poden haver-hi exemplars filopàtrics, que resten en el lloc de naixement, i d’altres que sí es dispersen: uns i altres poden diferir en característiques fenotípiques marcada per l’edat, el sexe, la mida corporal en el naixement o l’època de l’any d’aquest naixement. En la dispersió també juga un paper rellevant la dinàmica de la població d’origen (densitat, jerarquia, etc.).
La dispersió tendeix a homogeneïtzar genèticament les poblacions implicades. Plegadis falcinellus, coneguda en àrab com a أبو منجل اللامع, i en català denominada capó reial, ibis negre, picaport, siglot i torrellat, entra dins del grup d’aus aquàtiques amb una bona capacitat de dispersió. És per això que és l’espècie d’ibis més estesa pel món, amb presència a les regions càlides d’Àfrica, Europa, Àsia, Austràlia i Amèrica. La colonització del Nou Món hauria estat un fenomen relativament recent, escaigut en el segle XIX, i que hauria començat primer pel nord de Sud-amèrica i més endavant seguint pel litoral atlàntic de l’Amèrica del Nord. A mitjan del segle XX, l’ibis negre va arribar a desaparèixer com a espècie de cria a tota la Conca Mediterrània, mentre que declinaven progressivament les poblacions que criaven a l’Europa Oriental, a la Mar Negra i a la Mar Càspia. En les darreres dècades l’ibis negre ha tornat a criar a la Regió Mediterrània, i creixen les poblacions d’aquesta espècie també en altres bandes. En els anys 1990, després d’un segle d’absència, l’ibis negre tornà a ser vist als llacs algerians de Fetzara i Tonga. És normal que l’ibis negre sigui considerada una espècie de “risc mínim” per la Unió Internacional de Conservació de la Natura, però Samraoui et al. recorden que és una espècie nomàdica, que alterna períodes d’estabilitat amb esclats d’expansió i de contracció. Hom ignora les causes de l’extirpació de l’ibis negre d’Algèria durant la major part del segle XX, i Samraoui creuen que la resposta serà més fàcil de trobar si hom coneix els processos evolutius i ecològics darrera de la capacitat de dispersió d’aquesta espècie.
En el marc de la recerca del grup de Samraoui sobre la dinàmica de població de les aus aquàtiques d’Algèria, la investigació sobre l’ibis negre volia determinar si el patró de dispersió de la població algeriana d’aquesta espècie té una distribució aleatòria, i si la distància de dispersió en el marc de la Conca Mediterrània Occidental depèn de trets fenotípics com la morfologia, el sexe o l’edat.
Deu anys d’anellaments
El grup de Samraoui inicià l’anellament d’exemplars d’ibis negre el 2008. La primera operació fou duta a terme a Chatt i després fou estesa en el decurs de la dècada següent al Llac Tonga, a Dakhla, a Estah, a Boussedra i al Llac de Fetzara. Els polls eren anellats quan tenien de 12 a 16 dies. L’anella era una banda de PVC de color blanc gravada amb un codi únic, bé JXX o 0XXX (on X és un caràcter alfanumèric). En el moment de l’anellament hom prenia dades de longitud del cap, de l’ala i del tars (amb una precisió mil·limètrica), i l’animal era pesat (amb una precisió de grams). De cada animal hom prenia una ploma que era destinada a l’extracció d’ADN. De fet, la determinació del sexe del poll es feia per una PCR que amplificava una regió del gen CHD.
El Parc Nacional d’El Kala protegeix el Llac de Tonga i altres llacs veïns
Entre octubre del 2008 i gener del 2019 es compilaren dades de reavistaments dels ibis negres anellats. El registre incloïa els animals que havien estat registrats amb vida fora de les colònies d’origen. Els investigadors del Laboratoire de Conservation des Zones Humides de la Universitat de Guelma cada mes realitzaven observacions en els principals aiguamolls algerians i en localitats de l’entorn. També comptaven amb el suport d’una xarxa internacional d’observadors d’ocells. Més enllà d’Algèria, els reavistaments procedien d’ornitòlegs aficionats o de personal d’institucions locals de recerca o conservació.
De les dades de reavistaments deriven un registres de dispersió que Samraoui et al. interpreten com a dades circulars que es poden analitzar amb estatístics direccionals. Així fan servir el test de Rayleigh per comprovar si hi ha una desviació de la isotropia. Amb el test espacial d’uniformitat de Rao poden comprovar si els registres són uniformes.
Les distàncies entre la localitat d’anellament i la localitat de reavistament es calculen d’acord amb la loxodroma que uneix totes dues. Quan un individu ha estat reavistat més d’una vegada se selecciona únicament la localitat del reavistament més llunyà.
En la modelització de les dades es tenen en compte les següents variables explicatives: l’edat (distingint si són individus en el seu primer any de vida, o si ja l’han ultrapassat), el sexe i les variables morfomètriques obtingudes en el moment de l’anellament (massa corporal, longitud de l’ala i longitud del tars).
Una espècie en expansió
Entre el 2008 i el 2018 es duplicà el nombre de colònies d’ibis negre a Algèria, passant de tres a sis. En aquests 10 anys, Samraoui et al. han anellat 1.121 polls d’ibis negre. En el marc del programa d’onze anys d’anellament, s’han produït 605 reavistament d’ibis negres anellats, corresponents a 265 individus. La majoria de reavistaments es produïren a Algèria (508 avistaments corresponents a 213 anells), concretament a la Numídia: el 38,1% a Dakhla; el 23,3% al Llac Fetzara; el 20,3% a Chatt; el 16,5% a Boussedra; l’1,1% a Estah i el 0,4% al Llac Tonga. A Espanya es registraren 47 reavistaments de 17 ocells. A Itàlia, 27 reavistaments de 3 ocells. A França, 2 reavistaments d’un mateix ocell. També s’han produït reavistaments al Sàhara, al Marroc, a Senegal, a Portugal, a Montenegro, a Romania i a Grècia. Val a dir que un ocell fou observat en una ocasió al Marroc i en una altra a Espanya; mentre que un segon ocell fou observat primer a Itàlia i després a Montenegro.
Que el 87,0% dels avistaments d’ibis negre a Numídia siguin d’exemplars nascuts a Algèria indica el caràcter filopàtric d’aquesta població. El 13% restant es corresponen a ocells nascuts a Europa, cosa que mostra l’existència d’un flux genètic significatiu entre les colònies de banda i banda de la Mediterrània. No sembla en canvi que hi hagi un moviment regular de poblacions entre les colònies algerianes i les de l’Àfrica Occidental atlàntica: l’ocell JJJ en seria una excepció, ja que anellat al Llac Fetzara en el 2010 fou reavistat a El Goléa, en el Sàhara Occidental, el març del 2012, i el maig del mateix any fou reavistat a Numídia on ha establert la residència des de llavors.
La dispersió dels ibis negres de Numídia es realitza principalment a través de la Mediterrània, amb un fort biaix en direcció WNW. Així doncs el destí preferit és la Península Ibèrica (71,1% dels avistaments de fora d’Algèria) seguit del Marroc (11,7%). En aquest estudi no s’han produït reavistaments o recuperacions d’anells del Sahel Oriental o de l’Orient Mitjà.
La majoria dels ibis negres que han estat detectats com a immigrants a Algèria, uns 17, provenien de la Península Ibèrica. Ara bé, 3 ibis negres detectats procedien d’Itàlia, i un altre de França.
Samaraoui et al. distingeixen entre dos subgrups d’ibis anellats: 1) els qui romangueren a Numídia; i 2) els que es dispersaren a llarga distància. Els ocells de més d’un any de vida tenen més probabilitats de trobar-se en el segon grup, amb el Delta del Guadalquivir com a destinació preferencial. No hi ha diferències entre els dos grups pel que fa al sexe ni tampoc pel que fa a les mesures biomètriques.
El 73,5% dels reavistaments d’ibis anellats a Algèria es corresponen a animals a de menys de tres anys d’edat. El pic de dispersió sembla situar-s als 2 anys d’edat. La durada mediana de les estades a l’exterior dels ocells nascuts a Algèria és de 12 mesos, amb un rang entre els 19 ocells registrats que va d’1 mes a 68 mesos. Així cal pensar que alguns d’aquests ocells algerians arribaren a establir-se i a criar a la Península Ibèrica. La immigració a Numídia des de colònies europees afectaria principalment ocells de 3 a 4 anys d’edat, amb un estades medianes de 15 mesos, i un rang que va de 0 a 63 mesos.
La recolonització del Magreb per l’ibis negre
La recolonització del Magreb per l’ibis negre tingué lloc en la darrera dècada del segle XX. Aquest estudi ens mostra com a la segona dècada del segle XXI la població d’ibis negre de Numídia ja havia augmentat substancialment i s’havia expandit per la regió. Les noves colònies són el resultat d’una immigració amb una alta taxa de recrutament. L’estudi indica que hi ha un bescanvi parcial d’individus entre les colònies nord-africanes i europees: alguns individus s’estableixen i crien fora del seu lloc natal. Tot i aquesta connectivitat, els ibis negres d’Algèria mostren un grau elevat de filopàtria, manifestat no tan sols en les aus que s’hi queden sinó també en les que retornen després d’haver fet una estada a fora.
La connectivitat entre les colònies fa possible parlar d’una metapoblació mediterrània-oest-africana d’ibis negre. L’ibis negre té la capacitat de volar grans distàncies, amb individus juvenils que s’han dispersat fins a 6000 km. Samraoui et al. remarquen en aquest estudi l’existència d’un corredor aeri ibero-magribí atribuïble a la distribució de zones humides en la Conca Mediterrània Occidental. El complex de terres humides de Numídia és el més important de l’Àfrica del Nord mentre que el Delta del Guadalquivir és un dels aiguamolls més importants de l’Europa Occidental.
En la configuració d’aquest corredor aeri ibero-mediterrania sembla que jugarien un paper rellevant els vents dominants. A Numídia, durant l’hivern, predomina el vent de nord-oest, deixant-s’hi notar també el mestral i la tramuntana. En la primavera i la tardor dominen els vents de component sud (sirocco o khamsin), quan a la Mediterrània Occidental també es fan forts els vents de llevant.
Altres estudis han recuperat anells d’ibis negre d’Ucraïna que indicarien una migració NE-SW des de l’Europa Oriental fins al Delta del Níger. Aquesta migració fa que els ibis passin l’hivern en una regió més càlida. Zones humides d’Algèria, Tunísia i Itàlia fan de pas d’aquesta migració.
Tot i l’expansió de l’espècie a Algèria, Bardaoui et al. assenyalen la poca tolerància de l’ibis negre a les pertorbacions. Les activitats de caça il·legal i la presència de ectoparàsits com àcars aquàtics explicaria les fluctuacions viscudes a les colònies d’Estah i del Llac Tonga. Però l’amenaça més seriosa la constitueix el canvi climàtic, tant per l’efecte directe sobre les zones humides com per canvis en el règim de vents.
Lligams:
– Blowin’ in the wind: Dispersal of Glossy Ibis Plegadis falcinellus in the West Mediterranean basin. Boudjéma Samraoui, Riad Nedjah, Abdennour Boucheker, Abdelhakim Bouzid, Hamed A. El-Serehy, Farrah Samraoui. Ecol. Evol. 13:e9756 (2023)
Des de la Mediterrània 