Arribe a La nevada del cucut (Random House Mondadori, 2010), de la barcelonina Blanca Busquets, amb retard, per indicació d’un amic. No havia llegit les seues novel·les anteriors. I el preciós títol d’aquella era un bon estímul. Tot i que…

M’endinse en la lectura de la monumental Jo confesso (Proa, 2011), de Jaume Cabré, quan puc, a les vacances, quan no m’acacen les lectures preceptives, els llibres per ressenyar, els articles per seguir l’actualitat,  les matèries diverses. I sóc conscient que, com a…

“La infantesa prescriu oficialment quan s’afegeix el primer zero als anys”. Aquesta és una de les frases inicials de la novel·la Els peixos no tanquen els ulls (Bromera, 2012), una delícia narrativa obra d’Erri de Luca (Nàpols, 1950), un d’aquells autors que, sortosament,…

Una agent de la CIA, Carrie Mathison, aconsegueix d’un dels seus contactes a Irak, que poc després morirà, una valuosa informació: un marine segrestat per Al-Qaeda s’ha convertit a la causa. La revelació coincideix amb l’alliberament, després de huit anys de…

L’estiu debuta sense variacions rellevants de temperatura. Futbol apàtrida en la butaca d’un hospital, quan la vida abeura d’un joc cronològic previsible. I algú, ubicat al centre del tauler, fa la vetlla i reparteix les fitxes mentre el rellotge marca…

No hi ha treballs més importants que uns altres. Una societat no pot funcionar sense forners, repartidors, vigilants, llanterners, conductors d’autobús, professors o advocats. Ni més ni menys. Però tampoc no pot funcionar sense periodistes. Una societat que pretenga ser…

Arribe una mica tard a la segona novel·la del manresà (nascut a Osca, 1977) Joan Jordi Miralles, L’úter de la balena (Moll, 2010), Premi Vila de Lloseta. L’agafe amb ganes, venint de l’autor de l’esplèndida L’Altíssim (3i4, 2005), Premi Andròmina dels Octubre. Sobta, en un…

Fou dijous o dimecres. Tornàvem a casa. En obrir-se la porta de l’ascensor a Dídac se li caigué una mena de camió de joguet amb un compartiment. El camionet és de plàstic roí, de poca qualitat, però per a ell és molt…

Responsables vs irresponsables. Tinc la meua opinió sobre l’exigent i ambiciós calendari de mobilitzacions dels nostres docents, del perill evident que quede en evidència la fractura del col·lectiu. Ho explica molt bé en el seu blog Ximo Corts. Però m’ha resultat especialment pervers…

1. Els indignats són els violents. Costa trobar major violència dialèctica, major càrrega d’odi que la d’aquests dies contra el moviment 15-M. ¿Hi ha alguna cosa més violenta que un desnonament? ¿O que aquesta banalització del sofriment col·lectiu? 2. Els 15-M ataca…