No convé que diguem el nom…

La pell de brau, de Salvador EspriuNo convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”

Salvador Espriu

Aquest poema, No convé que diguem el seu nom…, de Salvador Espriu i Castelló (1913-1985), que forma part del poemari La pell de brau (1960), és un exemple de com, durant el franquisme, els poetes compromesos havien de dir entre línies el que volien dir, sense ser massa explícits, per poder burlar la censura i salvar la pell. Salvador Espriu fa servir el nom de Sepharad (nom jueu per referir-se a la península ibèrica) en els seus poemes per referir-se a l’Estat espanyol. Quant a la identitat del personatge encarnat en el poema pel cec i del qual diu que no convé dir-ne el nom, tenint en compte la data en la qual va ser escrit el poema, és fàcil d’endevinar.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “No convé que diguem el nom…
  1. Tomàs ha dit:

    Quina època tan gris i tan trista. Tant de bo no ho vegin els meus ulls.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: