Per una piulada al Twitter de l’@andreu_gonzalez em vaig assabentar que en Benito Pérez Galdós (1843-1920), en una carta adreçada a Narcís Oller (1846-1930), va intentar convèncer-lo per a que renunciés a continuar escrivint en català i es passés al castellà. He cercat a la xarxa i he trobat la informació corresponent a l’esmentada carta i a la que en Narcís Oller va enviar-li en resposta.
En Benito Pérez Galdós deia a la seva:
“Yo no quiero aburrir a V. más con la longitud de mi epístola. Lo que sí le diré es que es tontísimo que V. escriba en Catalán. Ya se irán Vds. curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos V. con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a V., en el recinto de nuestro Diccionario con los brazos abiertos.”
En Narcís Oller li responia:
“No amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en ismo que pueda inventarse algún vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Pelago que el no conoce pero Vd. sí, lo que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña que no niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana. …”
Entrades relacionades:
Resposta de Pessoa a la proposta de la llengua comuna d’Unamuno
El Nacionalisme Lingüístic Espanyol al descobert
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Reblogged this on La estupidez no tiene límites.
Gràcies, Enric, per reblogar-ho. Efectivament, com dius al teu bloc, l’estupidesa no té límits, i, com veiem, no se’n salven ni alguns “intel·lectuals” com don Benito.
Si persones intel·ligents com Galdós és capaç de demostrar tanta ignorància i prepotència que podem esperar de gent amb molta menys cultura. I si en l’època de Galdós el nombre de llibres publicats en català era poc i a Espanya no ho entenien, ara que es tradueixen al català obres de quasi tots els autors encara hi ha molta gent a Espanya que no ho entén.
Sí, els “intel·lectuals” també sucumbeixen a l’excloent Nacionalisme Lingüístic Espanyol.
El terme “intel·lectual” ha quedat desprestigiat, a qualsevol que escriu un llibre li diuen “intel·lectual” encara que sigui més insoportable que la guia telefònica o l’autobiografia de Belén Esteban.
El que dius, malauradament, és ben cert.
Gràcies, Oriol per tan bona troballa. Molt bona la resposta de n’Oller.
Yeagov, no entenen el nostre sentiment pel català i per Catalunya i ells fan el mateix amb el castellà i Espanya, amb la diferència que nosaltres respectem i ells no, nosaltres no insultem ni menypreem i ells sí. Nosaltres hem lluitat, i molt, pel català, però ells no ho entenen perquè es creuen superiors i, si convé tornarem a lluitar.
Bé, si l’@andreu_gonzalez no me n’hagués parlat, hores d’ara jo també desconeixeria l’existència d’aquest intercanvi epistolar entre don Benito i en Narcís Oller. Després diuen que no pressionen perquè abandonem la nostra llengua…
Això, o com es digui el què va escriure aquell que per segon cognom en té un de català i espanyol per més senyes, com molts d’altres renegats amb cognoms catalans que viuen a l’altiplà, em fa reflexionar i he deduït que, la ignorància no és només patrimoni d’aquells no han anat mai a col·legi o no que no han mai estudiat. La ignorància com les virtuds positives de l’ésser humà, són virtuds congènites incrustades a l’ADN de les persones, i per més que maldis res les farà canviar de sentit. Decididament, aquell home no ha deixat en bon lloc el sentit del què significa el seu segon cognom.
El mal és un mal estès i contagiós i és l’excloent Nacionalisme Lingüístic Espanyol.
El professor Juan Carlos Moreno Cabrera de la Universitat Autònoma de Madrid va dir l’altre dia que el castellà no hauria de ser oficial a Catalunya.
Yeagov, i quins motius va donar? Un pot ser que si ara, segons Espanya, està discriminat i no es parla, cosa que ja us dic jo que és mentida i l’altre, que és un perill per a la llengua catalana, pot acabar extingint-se igualment.
He escoltat aquest professor i és molt crític amb el nacionalisme lingüístic espanyol, sovint ens queixem que no hi ha intel·lectuals a Espanya que ens donin suport i el professor Moreno Cabrera és algú a qui hem de considerar un amic. L’Oriol ha penjat l’enllaç titulat Nacionalisme Lingüístic Espanyol a l’anterior comentari, hi ha una conferència que va fer aquest professor que és molt interessant.
Sí, alguns intel·lectuals honestos encara queden.
Maria Boix, Donc ho tenim clar, perquè tant CiU com ERC, diuen que si Catalunya esdevé independent, el castellà seria llengua oficial. Si passa això, els nacionalistes espanyols que es quedin si mai obtenim la independència, són capaços d’exigir una quota de castellà a la TV3 pública, la qual ara, ja prou castellanitzada que està, només li faltarà això.
Ens proposen una opció: http://www.vilaweb.cat/noticia/4052740/20121105/proposen-full-ruta-gestio-llengues-catalunya-independent.html …
Un Ganxó, és un problema de difícil solució. Jo, el català me l’estimo amb bogeria però, hem d’admetre que aquí hi ha molta gent castellanoparlant, CiU i ERC suposo que volen que aquesta gent se senti còmode a Catalunya, formen part de Catalunya. La por que jo tinc és que en un futur pugi al Govern un castellanoparlant, canviï les lleis i el català acabi desapareixent.
Maria, em permeteu que us digui Maria seques ?. L’idioma català és l’enllaç entre la nostra personalitat i tarannà que ens ha caracteritzat sempre i la nosyra cultura. Quan perdem això, ho haurem perdut tot. Haurem perdut els arrels. Jo no vull dir que l’idioma castellà sigui vetat, però d’això a declarar-lo oficial hi va un llarg camí. Com es pot entendre que ara es parli més el castellà que no pas en èpoques de la meva infantesa, èpoques de la tirania dèspota franquista ?? I em refereixo després de la gerra civil. Fins i tot es ballaven sardanes, moltes sardanes, les quals a aquest pas, ben aviat només les veurem anecdòticament als documentals antics que ens passin per la tele.
I tant i, com ja li he dit a l’altre post, tracti’m de tu. Jo li diré el motiu. Quan vós éreu infant, hi havia molts menys immigrants que ara, la millora en ferrocarrils i carreteres va fer que quan jo era una nena, ja n’hi hagués més, Franco ens va portar moooooooolts castellanoparlants per fer que ens castellanitzessin. El que tinc molt clar que no podem fer és prohibir el castellà, no hem de fer el que ells varen fer i no ens va agradar. S’ha de trobar una convivència de llengües amb oficialitat del català, com es fa? No ho sé! Respecte a les sardanes, jo visc a Palamós i li puc assegurar que cada estiu se’n ballen. Als pobles, les tradicions catalanes encara hi són ben vives.
Jo crec que el primer és obtenir la independència, sense tocar la cooficialitat actual de les dues llengües, un cop consolidada la independència, ja es plantejaran totes aquestes qüestions i serà el moment de sotmetre-les al referèndum corresponent. Mentre no siguem independents, tocar cap llei actual no és possible ni, al meu parer, recomanable.
Espero, Oriol que tinguis raó i se sotmeti tot a referèndum. Ara hem de lluitar per la llibertat, després ja farem una gran Catalunya.
Cada dia n’aprenc una de nova. Una nova raó per marxar vull dir.
És què això ve de vell. Ni els presumptes intel·lectuals se’n salven!
I espera`t… Tomàs, el que ens queda per veure…!
Espanya és un país sorprenent quant a la seva flexibilitat, no en té gens. No és que sigui UNA, és que no pot ser una altra cosa perquè no hi cap al seu cap.
Sí, després diran que ells mai no han pressionat ningú perquè renunciï al català…
A veure si ens entenem. Andorra és un país, suposo que això no ho negareu. Llavors pel què esteu dient, per la mateixa regla de tres, allà haurien de ser idiomes oficials, el castellà i el francés per raons històriques. Doncs és paradoxal que, sent l’idioma oficial el català únicament, el castellà quasi hi és tan o més abundós que el català. I el francès, almenys jo quan hi solia anar (ara ja no ho faig), hi era escàs. Per tant no veig el perquè nosaltres hàgim de ser diferents, en cas de poder esdevenir estat propi. És la por que ens domina després de més de 300 anys de submissió i esclavatge a escanya ??. Però i la nostra dignitat ??. On la posem ?? La pengem darrere la porta del W.C quan sortim de casa ??. Heu analitzat mai que quan parlem estem emprant més vocables catanyolitzats que no pas els nostres propis ??. I per acabar de fer el pes, per això tenim el “suport incondicional” de TV·cataescanya, locutors i corresponsals de la qual amb l’idioma, tenen molt que desitjar, quan ens hi hauríem d’emmirallar. Jo i tant i per la meva part, tanco el debat. Jo no jugo amb el meu idioma que és la meva identitat i raó de ser. No està en venda ni a canvi de contrapartides.
Jordi, jo també estic escandalitzada amb el català de la televisió i amb la quantitat d’errades ortogràfiques que es poden trobar a llibres i diaris. Espero que en un futur s’hi posi remei.
I de fet, a Andorra és més probable que escoltis algú parlant en portuguès que no pas en català pel gran nombre de portuguesos que hi viuen.
A mi em preocupa molt més, que es faci una constitució nova, amb llistes obertes, que la cooficialitat de les llengües. Els primers dels quals cal independitzarse és dels xoriços. Siguin del partit que siguin …
Hi ha moltes coses importants que s’han de canviar, però t’asseguro que les llengües són molt importants, sobretot el català, forma part de la nostra identitat i correm el risc que desaparegui. Jo NO vull!
El problema de les llistes obertes és que la legalitat espanyola actual no ho permet; mentre no aconseguim la independència no podrem canviar ni tan sols això.
Quan ens haguem independitzat que facin amb la seva Constitució el que vulguin. Em sembla que si decideixen modificar la seva Constitució Catalunya en sortirà escaldada.
Algú ha dit que abans es parlava més català que avui en dia.Totalment fals,en tota la meva infancia,anys 60 i 70, no vaig sentir parlar en català en lloc,ni a l’escola,ni a les botigues,ni pel carrer, només a casa o amb la familia. A l’ escola mai es va pronunciar ni un sol mot en català, fins i tot desconec si alguna companya era catalana, erem proscrits en el nostre propi país. Viviem aliens a la nostra cultura i tradicions. Vaig tenir coneixement de l’existència dels castellers gràcies a tv3, he après a expressar-me de forma autodidàcte, llegint en català,mirant la televisió i ara ultimament amb l’internet i els seus subratllats amb vermell quan fas alguna falta d’ortografia.
Rosseta, un servidor sóc un dels que ha dit que en època franquista es parlava més el català que ara. Dit això, no m’agafi rebecs ni rampells dient que és fals. Que Vostè em digui que a la seva localitat el català va ser taxativament prohibit, ho admetré. Això de la falsetat no ho admeto. Miri pel què sembla la meva infància va transcórrer alguns anyets abans de la seva. Pensi que sóc de la lleva del 1957 a l’exèrcit de terra, per tant vaig viure més de prop i durant més anys que Vós la repressió. A la meva localitat, parlàvem normalment el català arreu, excepte a escola on el rosari es resava en castellà, i alguna altra matèria, però tot i així, no recordo que en allò que havíem de preguntar al mestre ho fèssim en castellà. Altra cosa era quan ens tocava tenir un mestre castellà parlant. Li diré més, en aquella època, recordo que es tocaven, torno a dir, a la meva localitat, moltes més sardanes que ara. A l’estiu, cada dijous hi havia sardanes. Més encara, el castellà al carrer, ni s’escoltava, tampoc tampoc el nostre lèxic, tot i que no se’ns havia ensenyat, era més ric que el d’ara, el qual més se sembla a allò que diuen ara el catanyol. Més encara, als cinc anys, jo anava a buscar al magatzem d’allò que en dèiem “abastos”, a buscar l’arrós o el sucre que ens tocava de racionament. Naturalment eren productes que el meu petit cos pogués transportar, i allà, a la meva edat, no crec que jo els hagués pogut parlar en castellà. Amb els capellans, quan hi parlàvem, només era en català. O sigui Sra. meva, no em digui que és fals allò que jo he dit.
Al respecte de les aportacions de la Rosseta i d’Un ganxó, entenc que en llocs diferents, en àmbits diferents i en moments diferents l’ús del català ha tingut una presència diferent i que això podria explicar en part aquesta diferència de percepció que tenim les persones sobre l’ús del català.
Perdoneu,pero no se escriure be el catala,vaig se un nen espanyolizat.Tan el SR ganxo,com la Sra Roseta tenant ls seva rao, depen molt de aon vivia cada un.Pero yo vaig estar de pega,al meu Poble tambe es ballavan sardanas i es feia teatre,i els Pastorets mols famosos pert cert i bon negoci, lo fotut es que tot aixo era portat per als de Accio Catolica,i el s de la Congredacio Mariana,i personalment a mi no en feien gracia.Sap perque dons li esplicare, el meu Pare por se Rojo Separatistava caure presoner i va fer cap a un Batallon de Trabajadores a Melilla,osigui trabajos forzados,per parlar el catala eran castigats a portar el saco terrero lligat an filfferro a la esquena de dia i de nit,sap de que parlo veritat,pasavan tanta set i tenta gana,que bevian els seus propis orins si si el pixats,i es menjavan la herba de darrera de la alambradas fins aon arivava el brac no i havia herva Sr gancho.Pero lo mes collonut es que yo mira per aon en va tocar fer al sevei militar el any 1965, a Campo Soto Sanrt Fernando Provincia de Cadiz, menjavan en un plat tres i a tera no teniam menjadors,cagavam en zancas fetas per nosaltres mateixos 4000 soldats, i despres i tirvam cals i a ferne de altres aquets eran el nostres retretes donavan el aigua una vegada al dia si no fotias espentas no podias veure,fins el andama i a la tarda de pa porqueria de rancho que ens donavantenian unas calagros que se las feiem pasar beben vi de Chiclana.Vaig rebre clatallots per parlar el catala,quant varem arrivar a Ceuta menjar algo millort dormiam en barracons plens de chinches,i quant u Sargento Ceuti que son els medis de vida que tenian el ejercit,li sortia dels collons ens insultava i ens etiquetava a los Bascos als Asturina i els Calans ja pots imaginar la pitjort part, el Valencians i Mllorquins els tractavan de tontos com als gallecs. De fet quina casualitat tots ara estan gobernats per al PP dons algo tontos o deuen ser.En fi que a veure que pasara dema ja en parlarem.
Amic Andreu, si Vós vàreu fer la mili al 1965, vol dir que malauradament per mi, jo sóc encara més vell que Vós. Jo sóc de la lleva del 1957 i vaig fer la mili al campament de Talarn, ara escola de cadets del maleït exèrcit escanyol. També havíem de fer les feines en unes rases, i ajupits a la gatzoneta havíem d’evacuar, Per caserna teníem tendes de campanya de 12 soldats i un caporal i per dutxes i lavabos, era a través de canonades a l’aire lliure, on hi acoblaven bateries d’aixetes, i o dutxes, però totes a l’aire lliure. Això a Talarn (Lleida) frec a frec dels Pirineus. Però llegint tot el què estic llegint, he d’admetre que a la mili també hi vaig estar de sort. Jo mai hi vaig viure un fet anticatalanista com les que expliqueu, que hi era evidentment, i per descomptat, que procuràvem no iniciar-les. Si que algun xusquero em va engaltar alguna bofetada, però no va ser per res de nacionalitats, sinó per demostrar que la força la teníen ells, els que manaven. El meu pare també va ser presoner de guerra i al cap de poc va contraure al mateix camp de concentració de Valnoceda (Burgos) una pleura, la qual mercès a la seva forta naturalesa va lograr-la sobreviure, si bé, a causa d’això va viure la resta de la seva vida molt delicat, morint per les seqüel·les que li va deixar aquella malaltia. Resumint, que he d’admetre que la repressió franquista, tingué més o menys duresa, depenent de comarques o de quines actituts dimanaven de les autoritats locals.
I encara alguns gosen dir que res de tot això no va succeir. No tenen perdó de Déu.
Jordi i Andreu, em sap molt greu tot el que vau haver de viure i espero que MAI més passin coses com aquestes. Oriol, MOLTS sabem que menteixen.
Deuinido gancho, no si ets de Reus per lo de gancho de totes maneras,es igual pero podriam ser veins jo soc de Valls.Si els de las nostras edads,o nosaltres o els nostres pares i oncles, o varen pasar ben magre.Jo no els puc veure aquets del PP i compañia. A veure si ens desanpallagem de una vegada de ells.Salut.
Andreu, no soc de Reus, sóc empordanès. Responent a la seva última línia, vist el resultat electoral, me’n alegro de que el sobiranisme hagi guanyat, però ni amb el Flit ni el DDT, ni amb Zotal, i fins i tot ni amb el cianur, ens podem desfer d’aquesta plaga infecta de feixistes que volen decidir per nosaltres. Me’n hauré d’anar a l’altre barri sense haver pogut veure la independència del nostre petit país. Ho hem d’agrair a la “feina tan ben feta” dels nostres polítics, els quals ni ara, han entès el missatge del poble. Una cosa sí que la tenen clara, i és aquella que de barallar-se com a nens de pati de col·legi, en són uns veritables mestres.
Ja tens rao ja penso, com tu,i si fos mes jove fotaria el camp,de aquet pais.Tot ia xi me o planteijo, perque estic casat am una Venezolana i jo ja i vaig viure uns anys.,lo que pasa que la dona trevalla i li falta molt per juvilarse, en vaig casar gran pero am una jo ve li porto 18 anys, i ella li agrada molt Catalunya.
Ah!! Andreu, havia omès dir-vos que Ganxò, que no Ganxo (sense cap accent) és el gentilici que tenim els habitants de Sant Feliu de Guíxols. Salut i esperança.
L’argument del “mayor número de gente posible” no té ni cap ni peus. Que no hi han traductors on ell viu? A més, per aquest argument, tothom hauria d’escriure en xinès. Quina mandra, aprendre xinès!
Sí, tens tota la raó, Joana, els mateixos que diuen que hauríem de parlar en castellà perquè hi ha més gent que el parla que el català, defensen que cal reforçar les mesures estatals i les actuals subvencions multimilionàries al castellà per protegir-lo encara més davant de l’avanç de l’anglès. Poca coherència…
Reblogged this on L'esmolet and commented:
A mi encara no m’ho han dit tan rotundament cm D. Benito. Suposo que, malgrat tot, s’ha evolucionat —si més no en les formes. Però l’esperit continua present en l’ànim dels monolingües o els bilingües diglòssics.
Sí, Esmolet, els defensors actuals del castellà com a “lengua común” estan imbuïts del mateix esperit que D. Benito, encara que ho maquillin una mica.
Cada volta ho maquillen menys…
Hola a tothom, primer de res, agrair a l’autor aquesta troballa tan pedagògica. He llegit per damunt damunt la conversa de tots vosaltres i no gosaria dir-hi res perquè no conec en profunditat la situació sociolingüística a Catalunya. Només dir-vos que a València, al País Valencià, vull dir, encara resistim, que no ho tenim tot perdut encara que tinguem un “govern” que actua dia sí i dia també contra la llengua i la cultura del nostre país. Que som més els qui pensem que Catalunya assolirà més d’hora que no tard la independència i que, llavors, moltes coses hi canviaran, també al País Valencià, i crec sincerament que per a millor. Sí+Sí.
Ànims des del País Valencià.
Gràcies a tu, Francesc, pel teu comentari. Estem segurs que el treball que estan fent molts valencians i valencianes per a un futur millor per al País Valencià donarà necessàriament els seus fruits.