En les balances fiscals que es publiquen periòdicament sobre els diferents estats (länder) de la República Federal d’Alemanya, dels 16 estats, són tan sols quatre els que les presenten positives. Dos són els estats de l’Alemanya del Sud, Baden-Würtemberg i Baviera. Un tercer és l’estat ciutat d’Hamburg. El quart és Hesse. Des de diversos punts de mira, aquest estat ocupa un lloc central, entre l’Alemanya del Sud i la del Nord, entre els estats occidentals i els orientals. Amb 21.100 km2 i més de 6 milions d’habitants, Hessen és, a través, de Frankfurt am Main, el centre financer de l’Eurozona. Darmstadt, Frankfurt, Gießen, Marburg i Kassel, com a nuclis històrics, culturals i acadèmics, formen la columna vertebral de les terres hessianes, per bé que la capitalitat estatal es troba a Wiesbaden, i més enllà d’aquests centres s’identifiquen eixos de rellevància industrial. Les fronteres actuals de l’estat foren conformades durant l’ocupació nord-americana, el 19 de setembre del 1945, amb la proclamació de l’estat de Groß-Hessen, que adoptaria el nom oficial de Hessen el 4 de desembre d’aquell any. El nom de Gran Hesse feia referència a la unificació del “Volksstaat Hessen” (Hesse-Darmstadt) amb la major part de la província prussiana de “Hessen-Nassau”. A grans trets, es restaurava així l’antic Landgraviat de Hessen, creat en el 1264, encara que cal dir que Frankfurt, per exemple, fou ciutat imperial des del 1372. El nom de Hessengau es referia específicament a una franja de territori entre les conques del Weser i del Lahn, i provindria de l’antic poble germànic (s. I a.C.) que en les fonts gregues apareix com a Κάττοι o Κάτται, i en les les llatines com a Chatti. Hessen fou terra de Reforma primerenca, amb el Sínode de Homberg, d’inspiració luterana, impulsat per Felip I de Hesse. En morir-se Felip I, en el 1567, com ja havia passat en 1308 i en 1458, el Landgraviat fou dividit. La introducció de la reforma calvinista separà profundament Hessen-Darmstadt (luterà, més tard Gran Ducat de Hessen) de Hessen-Kassel (calvinista, després Electorat de Hessen), traduïda en la rivalitat respectiva entre les universitats de Gießen i de Marburg. Aquesta divisió, malgrat la reunió de les dues corrents, es present encara en l’Evangelisch Kirche in Hessen und Nassau (més luterana) i l’Evangelische Kirche von Kurhessen-Waldeck (més calvinista), que juntes apleguen el 40% de la població (altrament, un 25% dels hessians són catòlics, i un 26% són no-afiliats). Lingüísticament, els límits de l’estat coincideixen a grans trets amb els del “Hessisch”, incardinat en el grup Rheinfränkisch (Westmitteldeutsche). Nosaltres, en tot cas, arribem al nombre 108 de la nostra sèrie.
Mapa de Hessen
Peter Armbruster i la descoberta de l’hassi
Peter Armbruster
Peter Armbruster va nàixer a Dachau (Alta Baviera) el 25 de juliol del 1931. Va començar la carrera de física a la Universität Stuttgart (Württemberg) i la va concloure a la Technischen Universität München. Sota la direcció de Heinz Maier-Leibnitz (1911-2000) va fer la tesi doctoral, defensada reividament en el 1961.
En el 1965 començà a treballar en el Centre de Recerca Nuclear de Jülich, fundat en el 1956 per l’estat de Nordrhein-Westfalen, funció que compaginà amb el nomenament com a professor a la Universität zu Köln (1968).
En el 1971, deixà el Forschungzentrum Jülich per ocupar una plaça d’investigador principal en la Gesellschaft für Schwerionenforschung (GSI), amb seu a Darmstadt. Aquesta societat havia estat fundada en el 1969, per iniciativa de les escoles superiors de Darmstadt, Frankfurt i Marburg, i amb participació dels governs federal i hessià.
Gottfried Münzenberg
El grup de recerca dirigit per Armbruster i Göttfried Münzenberg fou el primer en sintetitzar, en el 1981, l’element 107, gràcies amb bombardament de bismut amb ions de crom. En el 1982, aconseguiren sintetitzar l’element 109, amb el bombardament de bismut amb ions de ferro. Aquestes descobertes, per bé que encara no del tot confirmades, valgueren diversos premis als investigadors. Armbruster, en el 1984, esdevenia professor de la Technische Universität Darmstadt.
Per a l’element 108, el grup del GSI pensava en utilitzar una diana de plom i un corrent d’ions de ferro. En aquest grup hi participaven, a més d’Armbruster i Münzenberg, H. Folger, Fritz Peter Heßberger, Sigurd Hofmann, J. Keller, Klaus Poppensieker, Willibrord Reisdorf, Karl-Heinz Schmidt, H.-J. Schött, Matti Leino i R. Hingmann
No eren els primers en intentar-ho. L’element 108, d’acord amb l’esquema postulat per Glenn T. Seaborg en 1945-49, seria un element “transactínid”, concretament l’eka-osmi. Viktor Cherdyntsev havia anunciat en el 1963, juntament amb V. F. Mikhailov, la detecció de curi-247 primordial en mostres minerals. En el mateix any, i estudiant mostres de molibdenita, proposà la presència de l’isòtop 267108, al qual li calculava una semivida de 400-500 milions d’anys. Cherdyntsev proposà com a denominació de l’element 108 la de “sergenium” (símbol Sg), en referència a l’antiga ciutat de Serik, de la regió de la qual provenien les mostres de molibdenita analitzades. Cherdyntsev basada la seva atribució en característiques cristal•logràfiques de la molibdenita, indicadores d’un dany per radiació que no era explicable pels radioisòtops naturals coneguts. Que es tractava de l’element 108 ho justificava pel fet que les mostres, bullides en àcid nítric, formaven òxids volàtils similars a l’òxid d’osmi.
V. M. Kulakov (1970) escrigué un article sobre el sergeni. Amb penes i treballs, hom havia pogut sintetitzat artificialment fins a l’element 104, però no per això calia descartar d’entrada l’existència d’isòtops d’elements superpesants en mostres naturals. Per als elements superpesants, els isòtops de més llarga semivida són de síntesi difícil en el laboratori. Ara bé, Kulakov considerava que les dades que Cherdyntsev oferia per al 267108 no encaixaven amb els models teòrics de la física nuclear: les energies d’alfa-desintegració eren molt més baixes que les esperades i, de manera relacionada, la semivida era centenars de milions superior a l’esperable. La presència en la molibdenita en forma de traça, una radioactivitat prou elevada com per explicació el dany cristal•logràfic i una semivida de centenars de milions d’anys no semblaven compatibles.
D’aquesta manera, la detecció natural de l’element 108 no havia estat acceptada pel consens científic. Pel que fa a la síntesi artificial, Yuri Oganessian i Vladimir Utyonkov, feren l’Institut de Recerca Nuclear de Dubna, un primer intent de síntesi dels isòtops 270108 i 264108. L’experiment, però, no fou concloent. En el 1983, en feren nou intent, i comunicaren la detecció de 263108, 264108 i 270108. Malgrat una repetició de l’experiment en el 1984, aquesta descoberta no fou universalment acceptada.
El juny del 1984, Münzenberg et al. comunicaven la síntesi i identificació de l’element 108, a partir del bombardament d’una diana de plom-208 amb nuclis accelerats de ferro-58. En total, havien detectat 3 àtoms de 265108.
Entre el 1989 i el 1992, sense trencar els vincles amb el GSI de Darmstadt, Armbruster fou director de recerca de l’Institut Laue-Langevin (ILL) de Ginebra.
En el 1992, el Grup de Treball en Transfèrmics (TWG) de la IUPAC/IUPAP va reconèixer la descoberta de l’element 108, juntament amb la d’altres elements superpesants (104-109). La prioritat de l’element 108 era atribuïda al GSI de Darmstadt, ja que les seves dades eren les més detallades i convincents. De totes manera, el TWG també reconeixia que era molt probable que l’element 108 hagués estat sintetitzat prèviament en els experiments de Dubna del 1983.
El grup d’Armbruster havia aconseguit la prioritat en els element 107-109. En conseqüència va fer una proposta de denominació i simbolització: per a l’element 107, nielsbohrium (Ns, en homenatge a Niels Bohr); per a l’element 108, hassium (Hs, en homenatge a Hassia, és a dir a l’estat de Hessen); per a l’element 108, meitnerium (Mt, en homenatge a Lise Meitner). Inicialment, per a l’element 108 havien pensat en fer un homenatge a Otto Hahn (ottohahnium, Oh), però consideraren que el nom de “hahnium” ja era massa associat a l’element 105.
De mentres, el grup d’Armbruster comunicà la síntesi dels elements 110 (aconseguit amb el bombardament de plom amb ions níquel) i 111 (aconseguit amb el bombardament de bismut amb ions níquel).
En el 1994, la Comissió de Nomenclatura de Química Inorgànica de la IUPAC va fer una proposta de noms i símbols per als elements 104-109, amb especial esment de mantindré un equilibri entre els laboratoris de Berkeley i de Dubna. Això no agradà pas a Darmstadt, en la mesura que havien aconseguit el reconeixement dels elements 107-109. Per complaure als russos, el Comitè havia denominat els elements 104 i 105 amb els noms de dubni i de jolioti. Ara bé, els nord-americans de l’element 104 en deien ruterfordi, i per això la IUPAC proposava traslladar aquest nom a l’element 106 (que els nord-americans reservaven per a homenatjar a Glenn T. Seaborg). L’element 105 era conegut com a hahni (Ha) no tan sols a Amèrica, sinó també a l’Alemanya Occidental, però segons la proposta de la IUPAC ara aquest nom es traslladava a l’element 108 (xafant l’homenatge a Hesse). La proposta alemanya per a l’element 109 era respectada, però la de l’element 107 era transformada a “bohrium” (símbol Bh). Però justament Münzenberg et al. havien suggerit “nielsbohrium” per evitar confusions amb el “borum” (l’element 5).
La proposta quedà en suspens. Així, oficialment, l’element 108 mantenia el nom provisional d’unnilocti (Uno). En el 1996, el grup d’Armbruster reportava la síntesi de l’element 112 (a través de bombardament de plom amb ions de zinc).
En la 39a Assemblea General de la IUPAC, celebrada a Ginebra en el 1997, es va aprovar els noms i símbols per als elements 104-109. La proposta de Darmstadt per als elements 107-109 era respectada (per bé que es mantenia bohri, Bh, per a l’element 107). Així doncs, l’element 108 es diria definitivament “hassi” i se simbolitzaria amb Hs. Les diferents llengües fan l’adaptació de la forma llatina “hassium”. En català, hi ha vacil•lació sobre la pronúncia de l’hac inicial (aspirada o muda). Nosaltres la mantindrem escrita, bo i fent-la muda, com ja férem, per bé que amb alguna vacil•lació, en el cas de l’hafni.
Ara bé, la decisió final deixava sense element Otto Hahn, ja que l’element 105 passava a dir-se “dubni”. Hauria estat lògic que en la taula periòdica Hahn i Meitner, col•laboradors en la descoberta de la fissió de l’urani, haguessin ocupat caselles contínues. Però com havia dit Münzenberg calia “veure honorada la nostra bella terra hessiana”. Curiosament, com hem vist, ni Münzenberg ni Armbruster no són nascuts a Hessen. A més, de la dotació del GSI, un 90% és federal i tan sols un 10% és estatal.
En el 1996, Armbruster començà un projecte de recerca sobre l’eliminació de residus nuclears a través de reaccions d’espal•lació i fisió. La IUPAC/IUPAP reconegué eventualment la prioritat del GSI en la descoberta dels elements 110-112, de manera que l’hegemonia hessiana s’estén als elements 107-112.
Sistema experimental IVO-COLD. S’acobla la síntesi d’hassi-269/270 (per bombardament de dianes de curi-248 amb un corrent de magnesi-26) a la formació del tetròxid, i l’anàlisi per cromatografia de gasos. Aquesta tècnica permeté en el 2001, amb la producció de cinc molècules de HsO4, la caracterització química de l’hassi, confirmant la seva pertinença el grup 8, és a dir el grup del ruteni i de l’osmi i de la seva classificació temptativa com a “platinoid”. En el 2004, hom va fer reaccionar HsO4 amb NaOH obtenint hassat (VIII) de sodi.
En el 2004, l’Institut de Dubna reprengué la hipòtesi de Cherdyntsev sobre la presència d’hassi natural. La recerca es va fer en un laboratori subterrani per evitar interferències relacionades amb raigs còsmics, però no hi va haver cap detecció.
Ivanov et al. (2006) reconsiderà la hipòtesi d’hassi primordial. Si el 271Hs tingués una semivida llarga, de 250 milions d’anys, podria explicar les emissions de partícules alfa en la banda de 4,4 MeV que presenten algunes mostres de molibdenita i osmiridi. El 271Hs seria isòtop fill de 271Bh i aquest de 271Sg, presents hipotèticament en la molibdenita en forma de traça. Ara bé, Ivanov et al. era conscient que fins i tot amb algunes d’aquestes assumpcions, tota la dotació primordial de 271Hs s’hauria d’haver exhaurit. Així, contemplà la possibilitat d’un enriquiment en aquest isòtop en les èpoques geològiques coincident amb el pas del Sistema Solar a través de certes regions de la Via Làctia. Aquests enriquiments també ajudaria a explicar freqüències isotòpiques elevades de 239Pu (detectades en fons de l’Oceà Pacífic i en el Golf de Finlàndia), i es relacionaria també amb enriquiments de 235U i 207Pb, així com de productes de fissió (criptó, zirconi, xenó). Per bé que aquest marc teòric explicaria una eventual detecció d’hassi en molibdenita o en osmiridi, cal dir que no se n’ha detectat mai.
Dvorak et al. (2006) estudiaren àtoms de 270Hs, sintetitzats pel bombardament de curi-248 amb magnesi-26, aplicant-hi un mètode d’aïllament químic ràpid. Segons els models teòrics sobre nuclis atòmics deformats, el 270Hs seria relativament protegit contra la fissió espontània, en disposar d’un nombre atòmic màgic de protons (108) i de neutrons (162). Les dades de Dvorak et al. corroboraven experimentalment la consideració de 162 com un nombre neutrònic màgic per a nuclis deformats.
L’hassi: isòtops i abundància
La massa atòmica estàndard de l’hassi és de 269 uma, corresponent a la de l’isòtop conegut de més llarga semivida (269Hs; 27 s). El llistat complet d’isòtops coneguts:
– hassi-263 (263Hs; 263,12856 uma). Nucli format per 108 protons i 155 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 7,6•10-4 s. Decau a seaborgi-259, amb emissió d’un nucli d’heli-4. Fou sintetitzat per primera vegada en el 2008, pel bombardament de plom-208 amb ferro-56 (Dragojević et al., 2009).
– hassi-264 (264Hs; 264,12836 uma). Nucli format per 108 protons i 156 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 5,4•10-4 s. Decau bé a seaborgi-260 (50%; amb emissió d’un nucli d’heli-4) o per fissió espontània (50%; amb emissió de diversos productes). Fou sintetitzat per primera vegada en el 186, pel bombardament de plom-207 amb ferro-58 (Münzenberg et al., 1986).
– hassi-265 (265Hs; 265,129793 uma). Nucli format per 108 protons i 157 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,00196 s. Decau a seaborgi-261, amb emissió d’un nucli d’heli-4. Posseeix un isòtop metastable (265mHs) a 300 keV, que té una semivida de 3,6•10-4 s i que decau a seaborgi-261. El 265Hs i 265mHs foren detectats originàriament en el 1984.
– hassi-266 (266Hs; 266,13005 uma). Nucli format per 108 protons i 158 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,00302 s. Decau majoritàriament (68%) a seaborgi-262 (amb emissió d’un nucli d’heli-4) o, alternativament (32%) per fissió espontània (amb emissió de diversos productes). Posseeix un estat metastable (266mHs) a 1100 keV, que té una semivida de 0,28 s, i que decau a seaborgi-262. El 266Hs no ha estat sintetitzat directament, però sí detectat en com a isòtop fill del darmstadti-270 (Hofmann et al., 2001).
– hassi-267 (267Hs; 267,13167 uma). Nucli format per 108 protons i 159 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,055 s. Decau a seaborgi-263, amb emissió d’un nucli d’heli-4. Posseiria un estat metastable (267mHs) a 39 keV, que tindria una semivida de 9,99•10-4 s i que decauria a seaborgi-263. El 267Hs i 267mHs foren sintetitzats originàriament en el 1995, pel bombardament d’urani-238 amb sofre-34 (Lazarev et al., 1995).
– hassi-268 (268Hs; 268,13187 uma). Nucli format per 108 protons i 160 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,42 s. Decau a seaborgi-264, amb emissió d’un nucli d’heli-4. Fou sintetitzat originàriament en el 2009, pel bombardament d’urani-238 amb sofre-34.
– hassi-269 (269Hs; 269,13375 uma). Nucli format per 108 protons i 161 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 27 s. Decau a seaborgi-265, amb emissió d’un nucli d’heli-4. No ha estat sintetitzat directament, però sí detectat en la cadena de desintegració del copernici-277 (Hofmann et al., 1996).
– hassi-270 (270Hs; 270,13429 uma). Nucli format per 108 protons i 162 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 3,6 s. Decau a seaborgi-266, amb emissió d’un nucli d’heli-4. Fou sintetitzat originàriament en el 2004, pel bombardament de curi-248 amb magnesi-26.
– hassi-271 (271Hs; 271,13717 uma). Nucli format per 108 protons i 163 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4 s. Decau a seaborgi-267, amb emissió d’un nucli d’heli-4. Fou sintetitzat originàriament en el 2004, pel bombardament de curi-248 amb magnesi-26.
– hassi-273 (273Hs; 273,14168 uma). Nucli format per 108 protons i 165 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,76 s. Decau a seaborgi-269, amb emissió d’un nucli d’heli-4. No ha estat sintetitzat directament, però sí detectat (2004) en la cadena de desintegració del flerovi-285 (Utyonkov, 2015).
– hassi-275 (275Hs; 275,14667 uma). Nucli format per 108 protons i 169 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,29 s. Decau a seaborgi-271, amb emissió d’un nucli d’heli-4. No ha estat sintetitzat directament, però sí detectat (2003) en la cadena de desintegració del flerovi-287.
– hassi-277 (277Hs; 277,15190 uma). Nucli format per 108 protons i 169 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,011 s. Decau per fissió espontània, amb emissió de diversos productes. Posseiria un estat metastable (277mHs) a 100 keV, que tindria una semivida de 130 s i que decauria per fissió espontània. El 277Hs no ha estat sintetitzat directament, però sí detectat en la cadena de desintegració del flerovi-289.
Pel que fa als isòtops encara no detectats, podem esmentar:
– hassi-272, que tindria una semivida de 40 s, i que decauria a seaborgi-268 o per fissió espontània.
– hassi-274, que tindria una semivida de 60 s, i que decauria a seaborgi-270 o per fissió espontània.
– hassi-276, que tindria una semivida de 4000 s, i que decauria a seaborgi-272 o per fissió espontània.
L’àtom neutre d’hassi conté 108 electrons, amb una configuració basal d’escorça teòrica de 1s22s22p63s23p63d104s24p64d104f145s25p65d105f146s26p66d67s2. L’hassi és un transactínid, concretament l’element per al període 7 del grup 8 (el grup ferro), dins del bloc d (metalls de transició). Com a element radioactiu purament artificial, sintetitzat àtom a àtom, el coneixement empíric és força limitat. El nombre d’oxidació més habitual és +8, per bé que també se’l podria trobar amb +6, +5, +4, +3, +2 (amb cessió d’un electró de 6d i un altre de 7s) i +1 (amb cessió d’un electró de 6d). El radi atòmic s’estima en 1,26•10-10 m.
En condicions estàndards de pressió i de temperatura, l’hassi elemental es presentaria com un sòlid, amb una estructura cristal•lina hexagonal estretament empacada i amb una densitat teòrica de 40700 kg•m-3 (la més elevada dels 118 elements químics coneguts).
L’hassi en contacte amb l’oxigen forma HsO4, un òxid estable i molt volàtil (encara que no tant com el OsO4). En solució aquosa forma hassat (VIII) ([HsO4](OH)2]2-.
D’acord amb les dades actuals, hom no espera que l’hassi sigui generat més que en reaccions nuclears possibles únicament en laboratoris especialitzats en la recerca d’elements químics superpesants (Darmstadt, Dubna, Berkeley, Wako, Caen, etc.).
La síntesi d’hassi
Les primeres reaccions emprades en la síntesi d’hassi són de les que nuclis d’energia d’excitació moderada (10-20 MeV):
– 208Pb(58Fe,xn)266-xHs. Aquesta reacció fou assajada originàriament a Dubna en el 1978. Fou practicada a Darmstadt el 1984. En el 1993, a Darmstadt, aconseguiren la detecció de 75 àtoms de 265Hs i 2 àtoms de 264Hs. En el 1997, a Darmstadt, detectaren 20 àtoms. En el 2002, en el RIKEN (Wako, Japó), van detectar-hi 10 àtoms. En el 2003, en el GANIL (Caen) detectaren 7 àtoms. En el 2008, a RIKEN els serví per detectar 29 àtoms de 265Hs i per fer el primer estudi espectroscòpic de 264Hs.
– 207Pb(58Fe,xn)265-xHs. Aquesta reacció fou assajada originàriament a Dubna. Fou practicada a Darmstadt el 1986, amb detecció d’1 àtom de 264Hs. El 1994 serví a Darmstadt per determinar l’alfa-desintegració i la fissió espontània de 264Hs. A Wako (2008) detectaren 11 àtoms de 264Hs.
– 206Pb(58Fe,xn)263-xHs. Aquesta reacció fou assajada originàriament a Wako, amb detecció de 8 àtoms de 263Hs.
– 208Pb(56Fe;xn)263-xHs. Aquesta reacció fou assajada originàriament en el 2008 a Berkeley, amb detecció de 6 àtoms de 263Hs.
– 209Bi(55Mn,xn)264-xHs. Aquesta reacció fou assajada originàriament a Dubna en el 1983.
– 136Xe(136Xe,xn)272-xHs. Aquesta reacció ha estat assajada sense èxit.- 198Pt(70Zn,xn)268-xHs. Aquesta reacció ha estat assajada sense èxit.
– 209Bi(55Mn,xn)264-xHs. Aquesta reacció ha estat assajada sense èxit.
Alternativament, hi ha reaccions de fusió en calent per a la producció d’hassi:
– 226Ra(48Ca,xn)274-xHs. Aquesta reacció fou assajada originàriament a Dubna en el 1978. En el 2008 la repetiren, amb detecció de 4 àtoms de 270Hs. En el 2009 detectaren 2 àtoms de 270Hs.
– 249Cf(22Ne,xn)271-xHs. Aquesta reacció fou assajada a Dubna en el 1983.
– 238U(36S,xn)274-xHs. Aquesta reacció fou assajada per primera vegada a Darmstadt el 2008, amb detecció d’1 àtom de 270Hs.
– 238U(34S,xn)272-xHs. Aquesta reacció fou assajada originàriament a Dubna en el 1994, amb detecció de 3 àtoms de 267Hs. En el 2009 a Darmstadt, detectaren un àtom de 268Hs i un de 267Hs.
– 248Cm(26Mg,xn)274-xHs. Aquesta reacció fou estudiada entre el 2001 i el 2005 en el marc d’una col•laboració entre el GSI i el Paul Scherrer Institute (Argau).
– 232Th(40Ar,xn)272-xHs. Aquesta reacció ha estat assajada sense èxit.
– 248Cm(25Mg,xn)273-xHs. Aquesta reacció ha estat assajada sense èxit.
Hi ha una sèrie de reaccions, considerades teòricament, que no han assajades:
– 207Pb(56Fe,xn)263-xHs.
– 228Ra(48Ca,xn)276-xHs.
– 239Pu(30Si,xn)269-xHs.
– 244Pu(30Si,xn)274-xHs.
– 244Pu(32Si,xn)276-xHs.
– 250Cm(26Mg,xn)276-xHs.
– 252Cf(22Ne,xn)274-xHs.257Fm(18O,xn)275-xHs.
Més enllà de la nucleosíntesi directa, el hassi ha estat detectat també en la cadena de desintegració d’elements més pesants:
– l’hassi-263, com a isòtop fill del darmstadti-267 (Ghiorso et al., 1995)
– l’hassi-265, com a isòtop fill del darmstadti-269 (Hofmann et al., 1995).
-l’hassi-266, com a isòtop fill del darmstadti-270.
– l’hassi-267, com a isòtop fill del darmstadti-271.
– l’hassi-269, com a producte de darmstadti-273 o copernici-277.
– l’hassi-273, com a producte del darmstadti-277, del copernici-281 o del flerovi-285.
– l’hassi-275, com a producte del darmstadti-279, del copernici-283, del flerovi-287 o del livermori-291 (Oganessian et al., 1999).
– l’hassi-277, com a producte del darmstadti-281, del copernici-285, del flerovi-289 o del livermori-293.
La producció de l’hassi s’orienta, doncs, a la recerca bàsica. El fet que aquest element tingui com a nombre atòmic 108 el fa interessant pel que fa a l’estudi de nuclis deformats (el 108 n’és nombre protònic màgic). L’estudi de l’hassi-270 és en aquest sentit doblement interessant ja que el seu nombre neutrònic, 162, també seria teòricament un nombre màgic.
L’estudi de la química de l’hassi és d’interès per a la química quàntica relativística. Les diferències en el comportament de l’osmi i de l’hassi, per exemple pel que fa als tetròxids respectius o les presents entre l’osmat de sodi i l’hassat de sodi, o entre l’osmocè i l’hassacè, s’expliquen en part per efectes relativístics no contemplats en la química quàntica “freda”.
Des de la Mediterrània 