La leishmaniosi a Turquia, Azerbaidjan i Geòrgia (Epidemiologia mediterrània, 21/2022)

Ara fa uns mesos comentàvem (45/2021) l’estudi de Silgado et al. sobre l’epidemiologia de la leishmaniosi a Barcelona. Paràsits protozoaris del gènere Leishmania, transmesos a través de picades d’espècies de mosquits flebòtoms, infecten humans i altres espècies de mamífers, de tal manera que cal incloure-la entre les zoonosis. Clara Muñoz, del Departamento de Sanidad Animal de la Universidad de Murcia, és l’autora corresponsal d’una revisió apareguda en la revista Zoonoses and Public Health sobre la situació epidemiològica actual de la leishmaniosi a Turquia, Azerbaidjan i Geòrgia. En aquesta revisió han analitzat els casos reportats a través de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de l’Organització Mundial de Salut Animal (OIE) entre el 2005 i el 2020; els articles científics publicats a SCOPUS entre el 2009 i 2020; i un qüestionari a autoritats de salut pública i veterinària d’aquests tres països. Leishmania infantum és endèmica als tres països, L. major ho és a Azerbaidjan i Turquia, i L. tropica i L. donovani ho són a Turquia. L’estudi constata la variabilitat espacial i temporal en els reports de Leishmania en humans, en reservoris animals i en els vectors. La incidència més alta de leishmaniosi visceral és deguda a L. infantum al sud del Caucas i, en particular, a Geòrgia: allà afecta sobretot infants d’àrees urbanes deprimides, amb un lligam estret amb la leishmaniosi canina. No obstant, a Geòrgia s’ha passat de més de 4 casos per cada 100.000 habitants en el període 2005-2009 a 1,23 casos en el 2020. A Azerbaidjan hi hagué un pic de casos (entre 0,4 i 0,61 per cada 100.000 habitants) en el període 2016-2019, i en el 2020 es caigué a zero casos reportats. Si a Turquia la leishmaniosi visceral és esporàdica, la leishmaniosi cutània és més freqüent, i arriba a 7,02 casos per cada 100.000 habitants en el 2013, un pic probablement associat a la importació de casos de Síria, on la leishmaniosi cutània és endèmica.

Si bé a Turquia la leishmaniosi visceral no assoleix ni de llarg les proporcions presents a Azerbaidjan i a Turquia, l’emergència de casos de leishmaniosi cutània consisteix un factor de risc important, amb conseqüències potencials per a la resta de països mediterranis. En efecte, la difusió de L. tropica i L. donovani trobaria vectors competents en la majoria de la Conca Mediterrània.

Leishmaniosi visceral i leishmaniosi cutània

Els autors d’aquesta revisió són Yusuf Özbel (del Departament de Parasitologia de la Facultat de Medicina de la Universitat Ege d’Izmir), Seray Töz (Izmir), Clara Muñoz (Departamento de Sanidad Animal, Facultad de Veterinaria, Universidad de Murcia), Maria Ortuño (Veterinaria de Murcia), Zarima Jumakanova (Veterinaria de Murcia), Pedro Pérez-Cutillas (Departamento de Geografía de la Universidad de Murcia), Carla Maia (Instituto de Higiene e Medicina Tropical, Universidade Nova de Lisboa), Cláudia Conceição (Lisboa), Gad Baneth (Escola Koret de Medicina Veterinària de la Universitat Hebrea de Jerusalem, a Rehovot), André Pereira (Lisboa), Yves Van der Stede (de l’Autoritat de Seguretat Alimentària Europea, amb seu a Parma), Célina M. Gossner (del Centre Europea de Prevenció i Control de Malalties, amb seu a Estocolm) i Eduardo Berriatua (Veterinaria de Murcia).

La medicina distingeix entre la leishmaniosi visceral i la leishmaniosi cutània. La visceral pot constituir una amenaça vital, mentre que la cutània sol tindre un curs més benigne. En els països banyats per la Mar Mediterrània i la Mar Negra hi ha quatre espècies endèmiques de Leishmania amb rellevància clínica: L. infantum, L. donovani, L. major i L. tropica. De vegades, L. infantum i L. donovani són considerades un complex d’espècies, que causen tant leishmaniosi visceral com cutània. En canvi, L. major i L. tropica causen principalment leishmaniosi cutània. El principal reservori de L. infantum són els gossos; el de L. major són rosegadors; el de L. tropica són rosegadors, damans i humans; el d L. donovani són humans. L. infantum es troba ben distribuït a banda i banda de la Mar Mediterrània. L. donovani té una presència més esporàdica i focalitzada. L. major i L. tropica són altament endèmica a l’Àfrica del Nord, a Orient Mitjà i a Turquia, sense que s’hagi establert com a causa autòctona de leishmaniosi cutània a Europa.

Les dades utilitzades

En primer lloc, Özbel et al. han recollit els casos reportats per l’Organització Mundial de la Salut a través de GHODR i per l’OIE a través del seu portal, en humans i en altres mamífers respectivament.

En segon lloc, fan una revisió de literatura científica i grisa publicada entre el 2009 i el 2020. Això incloïa la base de dades SCOPUS; la de tesis de màster i de doctorat d’OpenDOAR i DART EUROPE E-THESES PORTAL; informació publicada en pàgines web nacionals i internacionals d’institucions de salut pública i veterinària (OMS, ECDC, FAO, Band Mundial i OIE). La recerca a SCOPUS de juliol del 2020 cercava d’una banda dades d’epidemiologia, diagnòstic, tractament i control de leishmaniosi en humans i en animals, i de l’altra dades de les taxes d’infecció dels vector flebotomins.

En tercer lloc, adrecen qüestionaris als serveis de salut pública i veterinària d’Azerbaidjan, Geòrgia i Turquia sobre notificacions, vigilància, diagnòstic, tractament i control de leishmaniosi humana i animal.

En el càlcul d’incidències s’utilitzen les dades censals del Banc Mundial. Com a unitats territoris s’utilitzen les 81 províncies de Turquia, i demarcacions homòlogues d’Azerbaidjan i Geòrgia.

Una incidència variable

La base de dades de l’OMS començà a distingir entre casos de leishmaniosi autòctons i importats a partir del 2013. La incidència reportada de leishmaniosi visceral fou de zero a Azerbaidjan en el 2020. A Turquia la incidència reportada de leishmaniosi (cutània o visceral) fou de zero en els anys 2017, 2019 i 2020.

Dels 1147 documents sobre leishmaniosi a la Unió Europea i països veïns, hi ha 123 articles científiques que aporten informació d’Azerbaidjan, Geòrgia o Turquia. A Turquia s’han publicat 24 tesis en el període estudiat sobre leishmaniosi.

Entre el 2005 i el 2020 hi hagué 1673 casos de leishmaniosi visceral a Geòrgia, la qual cosa suposa una incidència anual mitjana de 2,82 casos per cada 100.000 habitants. Val a dir, que en aquest període, es registra una tendència a la baixa en la incidència, que passà de >4 en el 2005-2009 a <2 en el 2014-2020.

Entre el 2005 i el 2020 hi hagué 443 casos de leishmaniosi visceral a Azerbaidjan, la qual cosa suposa una incidència anual mitjana de 0,32 casos per cada 100.000 habitants. No s’observen tendències a llarg termini, però sí fluctuacions considerables.

Entre el 2005 i el 2020 hi hagué 245 casos de leishmaniosi visceral a Turquia, la qual cosa suposa una incidència anual mitjana de 0,04 casos per cada 100.000 habitants.

Entre el 2005 i el 2020 hi hagué 45 casos de leishmaniosi cutània a Geòrgia. No hi ha hagut casos ni en el 2014, ni en el període 2016-2020.

Entre el 2005 i el 2020 hi hagué 366 casos de leishmaniosi cutània a Azerbaidjan, la qual cosa suposa una incidència anual mitjana de 0,26 casos per cada 100.000 habitants. S’hi registren fluctuacions considerables, però no sempre coincidents amb les de la leishmaniosi visceral.

Entre el 2005 i el 2020 hi hagué 31.580 casos de leishmaniosi cutània a Turquia, la qual cosa suposa una incidència anual mitjana de 3,25 casos per cada 100.000 habitants. El pic més alt fou assolit en el 2013 (7,06).

Segons les dades de l’OIE, entre el 2009 i el 2020 no es reportaren casos de leishmaniosi en animals en cap dels tres països.

La situació a Azerbaidjan

La leishmaniosi és una malaltia notificable tant en humans com en animals. Es reporten com a endèmiques les espècies L. infantum i L. major. Hi ha vigilància de casos clínics en humans, amb un programa de control nacional. Entre les accions per al control de la leishmaniosi visceral hi ha l’ús d’insecticides en gossos. Entre les accions per al control de la leishmaniosi cutània hi ha l’aplicació d’insecticides en els entorns intra- i peridomiciliari, l’ús de mosquiteres, la destrucció d’hàbitats de rosegadors i tests per a immigrants.

La situació a Geòrgia

La leishmaniosi és una malaltia notificable tant en humans com en animals. Es reporta com a endèmica L. infantum. Hi ha un programa de vigilància de la leishmaniosi humana clínica, amb ús d’insecticides, tractament i sacrifici de gossos malalts, i tests per a viatgers i migrants. La leishmaniosi es concentra en infants menors de 5 anys (que en el 2018 eren el 58% dels casos). Si abans del 2010, el principal focus era a Tblisi, des de llavors cal sumar-hi Kutaisi.

La situació a Turquia

La leishmaniosi és una malaltia de notificació obligatòria en humans. Són espècies endèmiques L. infantum, L. donovani, L. tropica i L. major. Hi ha un pla de vigilància passiva per a casos clínics humans, amb programes de triatge en àrees endèmiques, tests per a viatgers i migrants, ús d’insecticides i barreres mecàniques contra vectors en l’entorn domiciliari. Des del 2019 el programa de control de la leishmaniosi segueix el paradigma d’una sola salut, implicant-hi el Ministeri de Salut i el Ministeri d’Agricultura.

De les 81 províncies de Tuquia, 32 reporten leishmaniosi cutània i 28 leishmaniosi visceral. La incidència més alta de leishmaniosi cutània és a Sanliurfa, i la de leishmaniosi visceral a Adana.

La perspectiva d’una sola salut

Entendre la distribució espacial i temporal de les infeccions és vital per avaluar-ne l’impacte i l’eficàcia de les intervencions presents i futures. Els estudis sobre la prevalença de Leishmania en vectors i reservoris no-humans juguen un important rol en el seguiment.

Mentre que a Turquia i als països del sud d’Europa, la incidència de leishmaniosi visceral s’associa a entorns rurals, a Azerbaidjan i Geòrgia la incidència més alta és a entorns urbans, amb una afectació especial als infants de menys de 5 anys. Les causes d’això rauen en el reservori que suposen els gossos de carrer i de casa; en les condicions d’habitatge i de salut; i en la malnutrició infantil.

El pic d’incidència de leishmaniosi cutània humana a Turquia en el període 2013-2016 s’associa amb l’arribada de milions de refugiats procedents de Síria. No obstant, també hi hauria jugat un rol l’expansió del període d’activitat de Phlebotomus papatasi com a conseqüència del canvi climàtic.

Lligams:

The current epidemiology of leishmaniasis in Turkey, Azerbaijan and Georgia and implications for disease emergence in European countries. Yusuf Özbel, Seray Töz, Clara Muñoz, Maria Ortuño, Zarima Jumakanova, Pedro Pérez-Cutillas, Carla Maia, Cláudia Conceição, Gad Baneth, André Pereira, Yves Van der Stede, Céline M. Gossner, Eduardo Berriatua. Zoonoses Public Health (2022).

Arxivat a Ciència i Tecnologia

Podeu escriure el vostre comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: