Asseguda en un bancal
hi ha una dona que m’espera.
Un dia la vaig deixar
perquè em cridaven les veles
i la nau blanca i la mar
encesa com una verge.
Un dia la vaig deixar
sota els pins de la ribera.
Em va sorprendre l’encís
malastruc de les sirenes.
Per guarir-me aquest encís
hi ha una dona que m’espera.
La nit vessava de cants
d’ocells. Queien les estrelles
sobre l’aigua de la mar,
que era desolada i negra;
la dona va fer-me un bes
llarg i dolç, mentre la terra
encenia els cucs de llum
i perfumava les herbes.
Però l’oratge em dugué
el remoreig de les veles.
A la vora de la mar
hi ha una dona que m’espera.
He corregut tot el món
i el record del bes no em deixa.
Què hi fan els vents de la nit
i la pluja matinera,
i les cançons de la mar
i el respirar de les veles!
En la calma sento el cant
manyagant de les sirenes,
mes cap sirena no té
ni aquells ulls, ni aquella trena,
ni aquell llavi fi que em diu:
«Hi ha una dona que t’espera.»
Companys, deixeu-me el timó:
jo us duré a la meva terra,
lla on l’olor del romaní
i l’aigua de la riera
i el cel blau i el bon oreig
us faran la vida tendra.
He corregut tot el món
i sóc cansat de la brega.
He corregut tot el món
i el cor encara batega.
Companys: deixeu-me el timó,
hi ha una dona que m’espera.
Tomàs Garcés
El poema anterior, Balada del mariner, pertany al llibre Vint cançons (1922) de Tomàs Garcés i Miravet (1901-1993).
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 