Amb el vaivé dels malucs,
la llum de l’alba
espurneja damunt el cos de la noia.
Els seus pits, tendres i frescos
com un formatge de cabra,
perfumen de vida
la calma tensa del ventre.
El poema anterior, La noia, de Josep-Ramon Bach, pertany al seu llibre Ploma blanca. Poesia oral africana (1999), i és la versió catalana d’un poema de tradició oral del poble dogon.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 