Per més que els diaris afirmin que els qui manen són els únics veritables representants de la Divina Providència. Per més que la televisió i la ràdio dilueixin els mots al bany maria del grotesc més inqualificable, tu, cada matí,…
Per més que els diaris afirmin que els qui manen són els únics veritables representants de la Divina Providència. Per més que la televisió i la ràdio dilueixin els mots al bany maria del grotesc més inqualificable, tu, cada matí,…
Si parlo de la mort és perquè em moro i al capdavall més val parlar de coses que hom coneix intensament. La meva mort, per exemple, la tinc ben sabuda, fa molt de temps que convivim i encara conviurem molt…
En Miquel Martí i Pol (1929-2003) ens parla, en els poemes següents, de les seves expectatives al respecte del lector i de la seva necessitat d’escriure poemes: Confio molt… Confio molt que sempre hi haurà algun desconegut que en llegir…
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg [….] Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi,…
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí. Brots de migrades fulles…
Hi hagué un home que visqué setanta anys no gaire lluny de casa. Jo el vaig conèixer quan ja era molt vell, però puc dir que no s’havia mogut mai del poble. Del món n’havia vist quatre viles i escaig…
I jo que em pensava que l’home era el centre del món, fet a imatge i semblança de Déu, i va i resulta que, segons ens explica Rafael Alcides en el seu poema “Informe de la comisión que ventilaba el…
La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin. Que hi dugui un camí lluent de rosada, no molt lluny dels pins que la pluja amainen. Per si em cal repòs…
La quietud dels arbres i aquest vol intermitent de la garsa no són presagis de cap fosca meravella. Tot el que busques és dins de la cambra, dins mateix del poema. Miquel Martí i Pol El poema anterior d’en Miquel…
Si nosaltres callem, qui parlarà? És cert que val ben poc la nostra veu. Som gent de poca empenta, massa frívols i tot perquè ens escoltin. Tanmateix allò que resta de més pur en nosaltres val tant -ho sabem bé-…