La noia rossa que treballa als aspis espera un fill per la tardor. Passeja un ventre heroic i té els peus tan inflats que s’ha hagut d’estripar les espardenyes. Ara treballa amb pena i cada tarda se sent mig defallir…
La noia rossa que treballa als aspis espera un fill per la tardor. Passeja un ventre heroic i té els peus tan inflats que s’ha hagut d’estripar les espardenyes. Ara treballa amb pena i cada tarda se sent mig defallir…
Pare nostre que esteu en el cel, Sia augmentat sovint el nostre sou, vingui a nosaltres la jornada de set hores, faci’s un xic la nostra voluntat així com la d’aquells que sempre manen. [….] perdoneu els nostres pecats així…
Com que no sempre el poema s’organitza entorn d’una subtil regolfada de conceptes, ara puc dir que avui hem enterrat la Soledat González, que feia disset anys que netejava les comunes de la fàbrica i un any escàs que s’havia…
L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-. La gent se l’estimava, l’Elionor, tan tendra, i ella…
Si nosaltres callem, qui parlarà? És cert que val ben poc la nostra veu. Som gent de poca empenta, massa frívols i tot perquè ens escoltin. Tanmateix allò que resta de més pur en nosaltres val tant -ho sabem bé-…
Tot darrerament a la fàbrica han millorat molt les relacions humanes. Ara mateix, per exemple, de treure la prima setmanal a una treballadora per un barreig de fil, posem per cas, o algun acte menor d’indisciplina, ja no se’n diu…