Lassa, mais m’hagra valgut que fos maridada, o cortès amic hagut que quan sui monjada. Monjada fui a mon dan, pecat gran han fait, segons mon albir; mas cells qui mesa m’hi han, en mal an los meta Déus e…
Lassa, mais m’hagra valgut que fos maridada, o cortès amic hagut que quan sui monjada. Monjada fui a mon dan, pecat gran han fait, segons mon albir; mas cells qui mesa m’hi han, en mal an los meta Déus e…
El meu amor ha d’ésser lliure com lliures són les ales de l’àliga quan plana damunt la terra i el mar i pertot. No vull entenebrir el meu esguard dins d’aquest teu recer, no vull abandonar el meu cel ni…
L’esmorzar típic dels maies era unes “tortillas” de panís i una tassa de cacau. Aquest cacau es preparava com una beguda freda, amb cacau i aigua, a la qual es podien afegir alguns grans de panís, i fins i tot,…
Em llencen als lleons. Els dic, no tastareu la carn de poeta, que no és feta de greix ni de tendrums, sinó que és plena de rimes i de mètrica. El públic s’impacienta. Un lleó rugeix. Aviat sabré si m’han…
La noia rossa que treballa als aspis espera un fill per la tardor. Passeja un ventre heroic i té els peus tan inflats que s’ha hagut d’estripar les espardenyes. Ara treballa amb pena i cada tarda se sent mig defallir…
“A quien no escucha el mar en este viernes por la mañana, a quien adentro de algo, casa, oficina, fábrica o mujer, o calle o mina o seco calabozo: a éste yo acudo y sin hablar ni ver llego y…
Quan el vent és l’antic amic que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes i en l’amor és brau i en el joc fidel penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí. Quan el mar…
“Sí, fue un malentendido. Gritaron: ¡a las urnas! y él entendió: ¡a las armas! -dijo luego. Era pundonoroso y mató mucho. Con pistolas, con rifles, con decretos. Cuando envainó la espada dijo, dice: La democracia es lo perfecto. El público…
L’aigua quieta de fons no dissimula la mort decorativa. Només sustenta el fast de les despulles. Enric Sòria El poema anterior, Flors en un pitxer, d’Enric Sòria Parra, pertany al seu llibre de poemes L‘instant etern (1999). Oriol López