El mestre d’aixa em fa des de fa temps la barca. Em criden ports llunyans amb veu alegre i clara que sento només jo. Preparo veles blanques. Que a punt ja de marxar! Aquestes vinyes mortes, muntanyes rosegades, masies enrunades…
Arxiu del Blog
Cançoneta amorosa
Per què em miren tos ulls blaus, si no em vols, dolça xiqueta? Si em negues del cor les claus, per què em miren tos ulls blaus? Ja que en mon amor no et plaus, deixa’m tu l’ànima quieta. Per…
Aturall
Mot rere mot, els versos configuren un àmbit de preguntes i misteri que algú, potser llunyà i desconegut, desxifrarà sense ni jo saber-ho. Serà l’instant del gran acompliment i un vent suau dispersarà les ombres perquè l’espai que quedi sigui…
Recent casada amb el poeta, ella descobreix que no és ella i ho escriu, amb desconcert, a una amiga
Encara parla d’ella, i va escrivint-ne versos amb lletres com pinassa, a punt d’incendi sempre. I diu que no la troba. I parla de muntanyes tan belles que voldria anar-hi jo mateixa. Monedes enterrades, perfils inescrutables! Estic cansada i trista.…
Quan han vist, amb tots dos ulls…
Quan han vist, amb tots dos ulls, que jo caminava damunt l’aigua, m’han pres per un bruixot. Qui se senyava de cara al cel, qui fugia costa amunt, qui escampava el joell que emplenava el bolitx, qui ho anava a…
El poeta escriu a una noia que viurà no sap pas quan
Encara quedarà la platja de les Coves, la Punta i Terramar: oh, passejades noves que tu faràs, amor, quan jo ja no hi seré! Ni rastre de record: ja no t’empaitaré per platges de migdia ni vesperals bonances ni vinyes…
Els nostres fills
Els nostres fills no són els nostres fills, són els fills i les filles dels anhels que la vida té d’ella mateixa. Són els fills del nostre amor de pares, venen a través de nosaltres, però no de nosaltres. I…
Conill
Conill, per què tems el temps? La pineda està tranquil·la i tanmateix mous ensems musell, orella i pupil·la. -Escolto la veu dels pins, flairo l’oratge que em fibla i esguardo vers els camins de la ciutat invisible on homes de…
Impromptu dels ocells
Al capdamunt de l’arbre cantaven els ocells. Els uns eren ben joves, els altres eren vells. El cant els ajuntava, cantaven xics i vells. Fill meu, les mans allarga i salta als meus genolls. Ets l’ocellet de casa i encara…
Assumiràs la veu d’un poble
Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs…
Tagged with: Assumiràs la veu d'un poble, compromís, poesia, Vicent Andrés Estellés
Arxivat a Cultura i Societat
Arxivat a Cultura i Societat
Des de la Mediterrània 